dissabte, 16 de desembre de 2006

Gaudir del silenci



Ho deuen haver comprovat tots aquells que ja han vist Copying Beethoven,que hi ha una determinada música a la vida que només es pot escoltar a través del silenci. La directora Agnieszka Holland ens posa aproximadament uns quinze minuts (atenció:quinze minuts!) de Novena simfonia al bell mig d’una pel·lícula, i ho aguanta de forma tan magistral que l’escena flueix sense trencar en cap moment l’harmonia argumental. Escoltem, doncs, una bona estona de música ininterrompuda, amb el vell sord dirigint l’orquestra ajudat de prop per la seva copista, Anna, fins que finalment arribem a l’esclat final. I aleshores s’atura el so. Llavors ja no hi ha res, caiem dins d’un pou de silenci, que és el silenci absolut de Beethoven: no el silenci de la seva ànima, que és una fal·làcia, sinó el silenci de les seves orelles. I per tant, mentre el públic s’aixeca a dedicar-li una sorollosíssima ovació plena d’entusiasme, la pistad’àudio de la pel·lícula queda morta. No se sent res. I ni tan sols a la sala de cinema, en aquell instant, amb prou feines se sentia ni una ànima.

Gaudir del silenci demana una certa valentia, ja que tendim a valorar que sempre hi hagi soroll al voltant nostre. Ja siguin paraules parlades o escrites, o melodies, o la simple remor ambiental, tot allò que ens pugui donar indicis de vida. No hi ha res mort mentre hi ha alguna cosa que sona, i especialment si es tracta d’un himne dedicat a l’alegria. Després evidentment hi ha les preferències de cadascú, els qui s’envolten de sons més trepidants i sentimentals i els qui més aviat s’abracen a estructures més racionals i serenes. També depèn del moment en què ens agafi, i fins i tot depèn de l’elecció del nostre interlocutor. Hi ha moltíssims projectes de parella que tenen un començament difícil precisament per això, perquè n’hi ha un que toca Wagner i un altre que toca Bach, i tots dos toquen amb la mateixa passió, però sota diferents actituds vitals: i tots coneixem casos en què, arribats a aquest punt de difícil comunicació, tots dos acaben acordant prendre’s un temps de pausa.Un temps, precisament,de silenci.No pas per fer que l’estil d’un s’imposi sobre el de l’altre, sinó senzillament perquè puguin tenir temps per interpretar-se mútuament. Poden estar fascinats per la manerade dialogar de l’altre, i profundament delerosos de tornar-hi, però ja no és possible fer cap nova partitura sense escoltar una bona estona de silenci.Donem-nos un temps, un tempo. I malgrat tot, no s’ha acabat aquí la peça: ara és justament quan començaran de debò a escoltar-se.

Els passejos que al film fa Veethoven pel bosc tampoc no són per escoltar ocellets, que no hi sentia, sinó precisament per escoltar la música del món. Aquella harmonia inapreciable que els grecs atribuïen als astres, i que ens acompanyades del moment en què naixem, però que després ens costa infinits esforços de silencis interiors per poder copsar i provar d’imitar. El silenci, i alhora l’escàndol, de l’univers.Sempre, doncs, hi ha alguna cosa que sona i, per tant, mai no estem sols del tot. Fins i tot els psicòlegs asseguren que sovint donen més importància als silencis del pacient que no pas a allò que els explica.No només són els silencis: són els moments escollits per perpetrar els silencis, la manera de transmetre’ls, l’estudi inconscient de la seva oportunitat. Tot això pot dir molt més d’una persona, d’una ànima, que no pas una vigorosíssima serenata d’aguts i greus, d’alegries i de drames, d’escales amunt i avall, que en general només expressen un claríssim i comprensible horror vacui. No, senyor meu, ensenyi’m la manera que té de callar i així potser arribaré a entendre’l.

D'aquí a poc se celebrarà La Marató de TV3 i en el disc editat per a l’ocasió es versiona una memorable peça dels Depeche Mode que parla exactament d’això.De la futilitat de les paraules, especialment quan arriba l’horadela veritat. Els sentiments són intensos, les paraules són trivials; el plaer i eldolor romanen, però les paraules no tenen sentit i, a més, són oblidables. Tot el que sempre he volgut, tot el que sempre he necessitat, és aquí a les meves mans. Les paraules són innecesàries: només ens poden fer mal.
Publicat al diari AVUI. 13-12-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada