dilluns, 1 de desembre de 2008

Manel

Hi havia vida per al pop en català, però no pas en el format que se'ns va vendre a principis dels 90. Allò tenia certa caducitat, ara la globalització ens va a favor. Aleshores fèiem una música molt de resposta, mirant de reüll l'espanyola i imitant quan podíem els models anglosaxons. Ara fem coses més nostres, més autèntiques i, justament per això, molt millors: la diferència és avui un valor, i internet ha democratitzat les oportunitats. Guanyar-s'hi la vida costa, sí, però ara parlo de guanyar-se l'eternitat. Els Manel són un grup de nom indigne (ho sento) per a la qualitat del folk-pop que fan. Com que són el millor que ha succeït al panorama musical del país aquest any, m'apresso a dir-ho jo abans que tothom es rendeixi a l'evidència. Diuen que els Antònia Font són més poetes que ells, que ells fan més narrativa. Jo no ho crec. La cançó Dona estrangera (amb un vídeo memorable al YouTube), diu "al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc, mentre el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai". Entesos? Una altra cosa és que, en efecte, tendeixen a les frases llargues. Cap problema, jo també ho provaré a ritme de vals: el primer, em compraré aquest cedé malgrat que és per la xarxa on jo trobo els nous grups; i el segon, buscaré l'excel·lència que ens reclamen els que estan a un pam del betum; el tercer, ens trobarem els fidels a la idea d'un somni que alguns han fet fum; i el quart ja prendrem la paraula i ens demanarem taula en un bar de menú. Sha-la-la-la.

Publicat al diari AVUI. 1-12-2008

Cap comentari:

Publica un comentari