divendres, 14 de febrer de 2020

The End



“És això el final?”, pregunta Olivia Newton-John a Danny Zuko en una platja australiana. A la qual cosa John Travolta li respon: “No, Sandy, només és el començament.” I tot això just abans dels títols de crèdit, sense que hagi començat el curs a l’institut Rydell i sense que encara parlin a les seves respectives colles sobre un efímer amor d’estiu. Vaig acabar el 2019 veient Grease al cinema i parlant de desitjos i no de balanços, per portar una mica la contrària. Per tant, aquest 2020 m’agradaria començar pel final. Pels finals, vull dir. Per les diferents maneres d’entendre els finals, que s’assemblen a les maneres d’entendre un començament. Si és que se’m permet parlar-ne ara, a principis d’any i de dècada. Si és que això és el final, Sandy.

Vaig començar a pensar sobre el terme “final” quan vaig llegir La història interminable, de Michael Ende, que és una novel·la plena de començaments. Una constant invitació a no tancar mai un bon llibre: “Per què tot és tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Tots els començaments són foscos, Bastian.” Un llibre permanentment obert, bíblicament obert en un faristol, una eterna invitació a defugir la tristesa dels pantans i a mantenir encesa la imaginació com a eina de creixement (de salvació, de fet). És el més semblant que he vist als llibres d’“escull la teva pròpia aventura”, és a dir, agafar el lector per les solapes i fer-lo adonar que ell també forma part de la creació, que ell també forma part de la història. Com vols que aquesta història no sigui interminable, si perviurà sempre que gosis imaginar? Com pots tancar els ulls al fet evident que ets tu qui escull el final? Si és que n’hi ha d’haver. Si és que això és el final, Bastian.

Hi ha escriptors que es posen a escriure sabent perfectament com acabarà la història. Aquests escriptors em mereixen tot el respecte, però em fan por, com me’n fan les persones que preescriuen els capítols importants de la vida. No m’agradaria escriure una novel·la que ja conec: m’avorriria sobiranament i jussana. En tot cas, jo no sé fer-ho. Suposo que prefereixo equivocar-me, encara que em faci por (com a tothom), però em consola saber que encara m’equivocaria més fent càlculs impossibles o tornant sempre a allò conegut. De vegades, com a lector, fins i tot no és només que no vulgui que s’acabi un bon llibre: és que fins i tot no m’interessa gaire com acabi, perquè ja m’ha dut prou lluny i ja m’ha commogut prou com per tenir sempre aquest llibre ben obert dins meu. Un llibre obert, amb final obert: suposo que això intento ser, i suposo que això és garantia de patiment. Però sé que també de moltes alegries. No vaig saber com acabar el 2019 perquè tenia més ganes de començar el 2020, de crear-lo, imaginar-lo, desitjar-lo. En diem “cap” d’any i no “fi”, al capdavall, si és que no hi havia prou diferències amb el castellà. Si és que, quan Jack Lemmon juga a cartes amb Shirley MacLaine al final de The Apartment, estan realment acabant l’any o començant per fi una relació teòricament impossible. Si és que això és un final, senyor Baxter.

“How’s it going to end?”, diu la xapa de Sylvia (o Lauren) com a missatge al pobre Truman, protagonista inconscient d’un gran reality show. El final d’aquesta pel·lícula, rodoníssim, no evita que l’acabem amb un gran interrogant: què s’hi trobarà, Jim Carrey, rere la porta de l’horitzó? Serà millor, el món, fora de la seva “realitat” perfecta d’illa perfecta? Haurà valgut la pena, superar la por a navegar per a créixer i trobar-se amb ell mateix? Hi ha històries que amb un interrogant ja es responen, i d’altres (ho admeto) és millor que s’acabin: les seqüeles de Star Wars, per exemple: en general, pura nostàlgia reciclada. Hi ha llibres que no podem tancar ni que vulguem, pel·lícules que ens interpel·len massa, històries interminables amb finals tan oberts que són començaments (per alguna raó La la land apunta un final alternatiu, oi?). Un cop viscudes o llegides ja mai res no serà igual, aquell guió inicial ja no serveix, hem canviat del tot. Que si és això el final, Sandy? Però si ni tan sols hem començat els títols de crèdit. Tot són gustos, evidentment, però si puc triar la meva pròpia aventura prefereixo no escriure-me-la d’antuvi. “Noi coneix noia” no és allò que passa un estiu a Austràlia, sinó al cap de tot un any a l’institut Rydell. I fins i tot havent-se conegut i havent encaixat les vides Danny, com si fos el primer dia que es van trobar, potser li diria: “Caram. I jo sense conèixer-te.”

Publicat a El Punt/Avui el 7 de gener del 2020


Cap comentari:

Publica un comentari