dimecres, 4 de desembre de 2019

Any de traspàs


Desembre és l’aniversari de tots. Davant les espelmes del pastís tots demanem desitjos, però davant del canvi d’any tots passem revista. Un canvi de número és un canvi de número, és poca cosa i no és poca cosa. Afegir una xifra, canviar un decimal, són fets que alguns porten millor (com jo, que ho porto per-fec-ta-ment) i d’altres pitjor. Però hi ha anys que semblen dècades, canvis d’era, veritables moviments accelerats de les plaques tectòniques o de les glaciacions o dels escalfaments globals. Segurament ha estat un dels anys més significatius de la meva vida adulta. Potser per això, malgrat que soc del mes de juny, aquest desembre em surt fer desitjos més que no pas fer balanç. Quin desig, Cabré, digues un desig i intenta no tirar pilotes cap a la política. De vegades un desig pot ser una cosa molta abstracta, confusa, com un somni rere la retina amb il·lustres viatgers i un Marc Pastor amb corbata que no sé qui és. Doncs això. Que l’any on m’han succeït més coses és l’any on més voldria estar en algun lloc on ningú no em pogués trobar.

On vius, quants anys tens, “Qué pone en tu DNI”, és normal que tinguem aquestes targetes de presentació. Aquest qui és. Ah, és aquell que, ah, ah. Advocat, escriptor, etcètera. Però si vols conèixer realment algú, a banda de fer llistes sobre d’on és i de què treballa o si té fills o si tal i qual i Pasqual, pregunta-li què desitja. Ara que som a cap d’any, ara que fem anys, prefereixo saber això que no pas saber on ets o d’on vens: saber on vas, què tens entre mans, quin viatge faràs o sobretot quin viatge faries, què vols, què et dona la gana, què escrius i on escrius, què somnies, si somnies en Garamond o en vulgar, amb quina banda sonora se’t mouen els peus o se t’humitegen els ulls, en quins moments se’t dispara sense voler una selfie de l’ànima, a què dediques el temps lliure com a gran pregunta filosòfica, què collons n’hem de fer amb aquest país i amb aquest món, quants cops cantes a la dutxa, amb quina freqüència somrius i bategues, amb quina freqüència sintonitzes, per què has fet un like aquí, quina pel·lícula acabes de veure o quin llibre estàs llegint, quin final voldries, com continuaries la història, què t’ha faltat, què t’ha fallat, què estàs millorant o provant de millorar, on posaries aquest capítol, quina llista de Manhattan faries, com creus que sortirem d’aquí, què vols que toqui el pianista, què posa en el teu document d’identitat interior, de quin racó de Krypton has sortit, quantes vegades també voldries desaparèixer del món i que ningú no sàpiga on ets.

Hi ha llocs d’‘impasse’, espais de trànsit, no-llocs: un aerobús, un aeroport, un avió. Una estació. Una terrassa d’hotel, un racó per als fumadors, un pis ple de capses de mudança, una orquestra afinant abans d’una simfonia, una platja d’hivern, un ascensor. Hi ha anys que són com un any de traspàs, com un transbordament, una estació d’enllaç, un trànsit necessari fins al vol directe. Hi ha gent que necessita llarguíssimes pistes d’aterratge i t’hi pots passar moltes hores, en un aeroport. Fins i tot pots perdre l’aerobús que t’hi porti i haver d’esperar el següent, o se’t pot espatllar la moto o el cotxe i haver d’agafar un taxi. Sense adonar-te’n, però, hi ha anys on els peus senzillament et van sols cap a una banda i només esperes poder sentir amb nitidesa quina música concreta t’hi està portant. I per què dimonis sona tota l’estona, ara que semblava que s’havia apagat a poc a poc com en els finals de les cançons dels anys seixanta. I t’adones que ja fa massa temps que sona aquest fil musical, i que no ve de fora sinó que va amb tu. De vegades, pensant en tots nosaltres, concloc que aquest país no sap on va però que, al mateix temps, va cap a un lloc concretíssim. Som en una gran estació de Perpinyà on la gent no se saluda, tothom va perdut buscant un bitllet, calculant destins, repassant itineraris, dubtant o decidint mentre aparquem maletes al costat d’un seient de culs efímers (o seient directament a terra). Però pels altaveus, d’acompanyament, sona sempre una música. Una banda sonora per a una bona flashmob. Una playlist compartida i enviada telepàticament.

Ha arribat desembre, l’aniversari de tots, moltes felicitats. Però a banda dels balanços, també pots apujar el volum i aixecar-te, i iniciar un ball. Ho escoltes? Ho sents? Digues un desig, el que et doni la gana, i tots hi estarem a favor. Desitjo el que desitgis. Al capdavall, aquí pots fer qualsevol cosa. Aquí no et pot veure ningú.


Publicat a El Punt/Avui el 3 de desembre del 2019

Cap comentari:

Publica un comentari