dilluns, 25 de novembre de 2019

Asteroides


Fa uns anys, a la primera pel·lícula de Malèfica, Disney ens va avisar que tenia ganes de reinventar els contes de fades i princeses. Aleshores van estar molt encertats: en lloc de renegar de La bella dorment, van explicar-nos una història paral·lela on justificaven la “maldat” del personatge de Malèfica: no és que fos dolenta, sinó que li havien tallat les ales i tenia molta ràbia a dins. Em va semblar una sortida molt elegant, que no necessitava escarmentar tots els homes i els seus innegables abusos: en tot cas deixava clar que una dona es pot despertar sense l’ajut d’un príncep. Només li cal un acte d’amor, és igual d’on vingui. En aquest cas, de manera inesperada, el petó (maternal, de madrina) li ve de l’estigmatitzada Malèfica. És a dir, que et pots salvar més sola del que et penses. I que ningú no és en el fons tan malèfic com se’l pot arribar a pintar. Tu, que em llegeixes, tampoc.

Res a veure amb la segona part, Maleficent: Mistress of Evil, estrenada aquests dies als cinemes. Deixant de banda els grans efectes visuals i que el vol nocturn de Malèfica per damunt dels núvols és d’una solitud deliciosa, i que (per cert) a Malèfica li veiem per fi la llarga cabellera d’Angelina Jolie brollant de les banyes, aquesta vegada estem davant d’un duel femení. Reina contra reina, sogra contra madrina, barallant-se a mort per esdevenir la veritable mare d’Aurora (Elle Fanning, ves per on, la rossa-rica-ruca tan ben interpretada a la delicada novetat de Woody Allen). Una absurda guerra de possessions amb l’excusa d’una desconfiança entre el regne dels humans i el de les criatures dels boscos. No, no és que la reina i Malèfica s’enfrontin per la unió dels dos regnes (això de les banderes sempre ha estat un joc per a distreure els homes), sinó pel control d’Aurora. Saber qui mana. Qui té raó. Qui (malgrat el duel entre dones) la té més llarga.

Tots tenim banyes dins del crani. La maldat existeix, i l’odi, i l’afany de poder, i de protagonisme, i de destruir l’altre. Després, quan se’n va la tempesta, vénen les explicacions: que si a Malèfica li van tallar les ales, o que Llucifer no és res més que un àngel caigut que va gosar desafiar Déu (m’encanta), que si Hitler va ser víctima de bullying o que si Franco era impotent i la tenia petita (això ho explica tot). Som capaços d’explicar-nos-ho tot, però el mal ja està fet. I existeix. No sempre tenim una excusa i no sempre “és que li han tallat les ales”, sinó que de vegades som dolents. Dolents, i punt. Sense coma. Les coses no surten com i quan volem i ens enfilem en el nostre pitjor asteroide, on mana el nostre jo més sàdic, més torturador, però també el més autodestructiu. Tots el tenim, més incontrolat o menys, com si fos una piga de les constel·lacions del cos. El duel entre reina i Malèfica esdevé una guerra total sense sentit, una batalla d’orgulls sense solta ni volta per cap de les dues bandes, abans de tal vegada preguntar-se què vol Aurora. Escoltar-la a ella i al príncep, a qui per cert no veiem parlar ni opinar en tota la pel·lícula. Total, per què? Només és un home.

És cert, a Malèfica li van tallar les ales. I és lleig que ara li facin amagar les banyes per fer-la més amable cap als humans... però hem de sortir de casa amb els traumes (les banyes) desactivades. No cal destruir, ni trepitjar les roses, ni transformar els espais bonics en regnes de les tenebres. La impotència de Franco és la impotència d’Espanya, quan recorre a les porres com si fossin extensions de la virilitat perduda, o quan exhuma el dictador com si n’hi hagués prou d’invocar el fantasma del Nadal passat. Tu, que em llegeixes ara mateix, ets molt més que allò que t’ha passat o que ens ha passat. Allò que t’han fet, les raons que puguis tenir, les raons que sens dubte tens. Tu ets molt més que les ferides d’infantesa o de fa només dues setmanes. Espanya: volem decidir si marxem o no. Tapar-te les orelles o la comunicació, o transfigurar el passat o el present, o anomenar violència a coses que simplement et violenten, no et durà enlloc. I tu, que em llegeixes: sé que fa temps et van tallar les ales. Sé que tens moltes raons, sé que no hi ha dret, sé que potser t’han fet mal sense voler. Com a mi, com a tothom, no ho sé, sí que ho sé. Però fins i tot quan sobrevoles el teu asteroide més fosc, les estrelles de la ciutat coneixen la teva millor versió. Són més, són una meravellosa sorpresa i les tens també a la pell, sobre la pell, sota la pell. Una mica més amunt. En forma de punt i coma.

Publicat a El Punt/Avui el 29 d'octubre del 2019

Cap comentari:

Publica un comentari