dimarts, 14 de juliol de 2020

L'Hermitage i tu



Imagineu que teniu la llicència municipal per obrir un resturant. De fet, des del moment en què l’Ajuntament de la vostra ciutat ha destinat aquella zona a usos de restauració, teniu el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a obrir-hi un local. Imagineu que teniu tots els papers, el capital necessari, l’equip, les ganes i el compliment de totes les condicions tècniques i jurídiques perquè l’Ajuntament us concedeixi la llicència. Però imagineu-vos que, malgrat adaptar-vos a tots els requisits, aquesta concessió mai no arriba. I que, en lloc d’això, l’equip municipal fa públic un informe que desprestigia el vostre projecte, el contraposa als “interessos de la ciutat” i, sense aportar-hi res més que arguments polítics, ideològics o de conveniència del partit governant, conclou que a vosaltres no us donarà permís per obrir. Que sí, que teniu tots els requisits legals per fer-ho, eh? Però no. Nah. No ens agrada, no ens agrades. Següent.

Evidentment, tindreu totes les raons per denunciar autoritarisme i possible prevaricació. Us preocuparà sobretot, però, el precedent. Us preocuparà que això que us ha succeït li pot passar a qualsevol altre: a partir d’ara, per molt que hi tinguis dret segons els requisits establerts, l’Ajuntament es reserva el dret de frenar per raons polítiques (o ideològiques, o estètiques) tot projecte de local culinari, hostaler, cultural, comercial, quiosquer o firaire que no encaixi en el seu “model”. I mentre potser interposeu una denúncia, amb probable final exitós, la idea queda penjada en uns llimbs i sospiteu que això és exactament el que pretenen: que davant de tants problemes, abandoneu tota esperança. Ara imagineu que el vostre projecte no és un senzill negoci privat, sinó un projecte cultural ambiciós i de gran abast. Doncs sí, aleshores ja queda una mica més clar tot plegat: la llibertat, associada a la cultura, és el pitjor enemic d’algunes formes de política.

L’Hermitage té el mateix dret que qualsevol altre a desenvolupar un projecte cultural privat en una zona destinada a aquests usos, amb el ja reconfirmat (i entusiasta) vist-i-plau de l’administració portuària i amb el compliment íntegre del pla d’usos municipal. No és un restaurant qualsevol, no: és portar a Barcelona els millors plats de la cuina europea i els millors xefs, tot finançat sense un sol euro públic sinó per uns inversors amb ganes d’obrir en aquest racó de món. I no només això: davant dels dubtes i condicions extra requerits per l’equip municipal (degut a l’excepcionalitat de l’operació), el projecte els ha anat complint un per un i fil per randa (preus, mobilitat, sostenibilitat, participació veïnal, mides urbanístiques, pàrquings, etcètera). Però és que, a més a més, el prestigi de les obres i del servei a oferir és contrastat arreu del món. Però és que, a més a més, en cas de fracàs l’inversor privat s’endurà el fracàs (tot sol, sense disposar ni del local construït) i en cas d’èxit la ciutat s’endurà l’èxit. Però és que, a més a més, els veïns i veïnes s’hi han pronunciat a favor. I, davant d’això, l’Ajuntament s’atorga un dret de veto malinterpretant la clàusula que demana el seu vist-i-plau i es fa el suec: no resol, ni favorablement ni en contra. Només aporta uns informes (uns informes que opinen, pensen, teoritzen, però que no decideixen) dient que el projecte “no s’adapta a la ciutat”, o que és un projecte “elitista” sense “espai popular”, tot obviant que rere una col·laboració público-privada sempre hi ha (valga’m Déu!) una part privada. Això sense esmentar alguna exòtica referència a possibles inundacions degudes al canvi climàtic, que només poden sorgir d’algunes plomes d’estil molt singular.

Jurídicament, estem davant d’un precedent perillosíssim: arguments de caràcter purament polític contra projectes que neixen lliures i que compleixen tots els condicionants administratius. Després podem parlar de si el sistema cultural de la ciutat, de si preferim les coses nostrades amb els nostres diners (quasi sempre públics), de si hostes vingueren, però guanyi qui guanyi aquest debat continuarem preguntant-nos si a partir d’ara tots els projectes privats han de comptar amb el veto discrecional i ideològic de l’Ajuntament. I això val pel dia que un privat barceloní, posem per cas un nou Antoni Vila-Casas, tingui la gosadia d’invertir milions d’euros per crear un espai destinat a acollir i exposar art al Poble Nou. Coses d’elitistes, coses sense “espai popular”, coses “de rics”. També val pel dia que, com fa més d’un segle, alguns privats decideixin fer un palau modernista perquè sigui la seu de l’Orfeó Català. No sé si és prou popular, o si és tan antiestètic com la llotja del Liceu que Colau refusava en el seu dia (fins que es devia assabentar que, aquesta sí, és una institució pública). I també val per als futurs Caixafòrums o Cosmocaixes, i compte amb el que vulgueu fer els qui promoveu la reforma del Museu de Cera: més val que les figures agradin al consistori. Hi ha alguns capítols de la història de la Rússia post-tsarista on, si teniu dubtes, us poden assessorar.

Publicat a El Temps de les Arts el 8 de juliol del 2020 


Cap comentari:

Publica un comentari