No ho sé

25 de juny. A cada any complert, em sembla que sé menys coses. L’acumulació d’informació, d’experiència o de força no es tradueix en més certeses, sinó en menys. No ho sé. O bé el món s’ha tornat més incert, o bé m’hi he tornat jo. De petit no m’imaginava que veuríem avions estavellant-se contra les Torres Bessones, que presenciaríem en directe una declaració d’independència (amb cops de porra i de maça) o que tot el planeta s’aturaria a confinar-se per un virus letal. El món s’ha acabat unes tres o quatre vegades, i potser per això ara la incertesa sembla una immillorable companya de viatge. No t’expliquis el final, home, no ho tinguis tot previst, no siguis el teu propi spoiler. Preveure els imprevistos em sembla cada cop més com treure la lactosa a la llet o l’alcohol a l’alcohol o la cafeïna al cafè. Oi? No ho sé. Jo què sé.

Pocs anys abans que jo nasqués els murs deien la imaginació al poder. En canvi avui la imaginació fa por, i la devoció per l’ordre desperta inesperats autoritarismes. Per molt que un dia va caure el mur de Berlín, el feixisme creix com una pandèmia i el comunisme regeix la nova superpotència mundial, mentre la nostrada correcció política es dedica a censurar-nos pel·lícules. No ho sé, però quan la llibertat es retalla “en nom de la llibertat” diria que només ens queda la imaginació. Demanar empara als somnis d’infantesa, o a la nit que vam passar defensant escoles. Excavar una trinxera íntima i invocar la suposada platja sota les llambordes. És tan gran la pulsió repressora i autorepressora que trobo ben normal que la gent surti al carrer, com tampoc no m’estranya que Catalunya resumeixi avui bona part dels debats del món: París no té platja, Urquinaona, sí.

No ho sé, però diria que la incertesa espanta tant com la imaginació: ambdues coses tenen a veure amb agafar les regnes. En les teves playlists només hi manes tu, i si canvies de banda sonora pots canviar també de capítol, de concert, d’escenari i de personatges. De fet, molt sovint tot canvia dins nostre sense que ens n’adonem: de sobte un dia algú s’asseu a terra inesperadament, hop!, i l’argument fa un gir impossible de preveure. Un somriure, una freqüència, un blau. I davant d’aquests imprevistos he après a apagar el motor i desplegar la vela cap a aquell vent que, simplement, em sembla favorable. O girar el cap vers aquella llum al firmament, allà dalt, i saber que només ella sap que soc aquí.

No ho sé, poca cosa més puc saber, poca cosa més vull saber. No aturar-se, pactar amb els capricis del mar, provar de no molestar i saber llegir els temps. Pel que fa a la resta, llençar els antics fulls de ruta i les cartes de navegació per la borda. La bona notícia és que, aquí als mars del Nou Món, ningú no pot predeterminar-nos la Nova Normalitat: perquè encara no l’hem creada. No ho sé, és clar que no ho sé, perquè ara no toca llegir mapes, sinó escriure’ls.

Publicat a El Punt/Avui el 25 de juny del 2020