dimecres, 17 de juny de 2020

Zona prohibida


No és el fet de no anar a la platja, és el desig que brolla vora la prohibició. Estat d’alarma, en efecte, estat d’excepció: l’alarmant i excepcional sensació de sostre de vidre i teló d’acer. No és que els pares s’hagin transformat en criatures irresponsables, és que l’ampolla de cava estava més que agitada i el toro picant a les portes per sortir a la plaça. No és que Simba no hagués d’anar al cementiri prohibit, o que Pandora no hagués d’obrir la capsa, o que no es pogués donar menjar a Gizmo després de mitjanit: és que dins de la prohibició hi ha el desig i, molt sovint, la màgia. La diferència entre un mag i un simple il·lusionista és jugar amb l’impossible. La diferència entre un jardí i un bosc, l’ombra del desconegut.

Podria haver entrat al vestidor de noies, quan ja als 30 anys em van convidar a una festa d’exalumnes: ja no m’ho prohibia ningú. I de la mateixa manera que no vaig entrar-hi, hi ha una vorera concreta de Barcelona que des dels quinze anys em vaig prohibir –perquè sí– de trepitjar mai. Les religions funcionen perquè assumeixen allò incomprensible, fins i tot la ciència admet forats negres i matèries fosques. No és el fet de poder votar allò que fa créixer més l’independentisme, sinó precisament el fet de no poder votar. No és que les estrelles no hi siguin de dia, és que la fosca ens les revela. No és que Tokyo Disney fos un fracàs perquè van voler estalviar massa, sinó perquè l’èxit dels parcs anteriors era precisament que deixaven la sensació de no haver-ho vist tot. D’haver deixat l’aventura incompleta. Tantes coses que segur que ens hem perdut.

No és que sigui millor insinuar que mostrar, és que de vegades la pell és el vestit. No és si hi ha vida després de la mort, és el misteri de viure. La veritable condició de mestre del suspens resideix en la informació que s’amaga, és a dir, en la informació que es dona. No sabem quan s’acabarà el confinament, ni com, no en sabem el final: no hi ha camins al firmament ni a la selva. No hi ha resposta als desitjos introduïts en les escletxes del mur de les lamentacions, i quan cau el mur de Berlín s’alça el mur de Trump. Sempre hi ha un més enllà o una frontera incomprensible, fins i tot reclosos entre cuina, dormitori i menjador. Prestatges que es transformen en biblioteques, balcons que es transformen en teatres, televisions que es transformen en cinemes, playlists que es transformen en festivals de música. El xat a la pantalla (em veus? Em sents?) rere les síncopes de la mala connexió. Les zones prohibides pel nostre cap i pels nostres límits, el rastre que deixa aquell missatge enviat i de seguida esborrat. Les ganes de purificar els tabús saltant la foguera de Sant Joan i al mateix temps de banyar-se en el mar més nocturn. Saber que no hi ets i que alhora hi ets sempre, cada dia, més que mai. No acabar mai de conèixer-te. No haver ni començat.

Publicat a El Punt/Avui el 29 d'abril del 2020

Cap comentari:

Publica un comentari