Primer dia de passeig pel barri, avinguda Gaudí avall, a fer un cafè. He estat el primer client del dia, ens hem somrigut com mai amb l’Antoni (l’amo de l’establiment) i m’ha servit el millor cafè de la meva vida. Potser ha estat el millor cafè que ha servit en la seva vida. Han estat unes setmanes difícils, claustrofòbiques, monacals. Recordo que quan ens ho van dir va ser com haver perdut en un macabre joc de pica paret, on el virus anava acostant-se cada vegada que ens giràvem. Finalment ens va enxampar, i llavors vam haver de córrer. La gravetat de la situació no la vam copsar quan va sortit un governant a donar-nos instruccions, sinó quan ens vam adonar que érem tancats a casa. Sense poder baixar ni tan sols a fer un cafè, gastant llibres i sèries i ordinadors (i també classes de cuina, i converses ben dosificades). Aquell primer diumenge primaveral es va acabar la broma. Qui ens ho hauria dit. Com ens havíem de veure.
Avui que hem sortit del confinament, si ens hem somrigut amb l’Antoni o amb els primers turistes no és només perquè ens sentim lliures. Sinó també perquè hem fet net, hem pogut contemplar i observar, i pensar, i sentir com l’instint de supervivència ens anava emmotllant què entenem per sobreviure i per viure. I què entenem per conviure. Sí, ja ens ho deien les pel·lícules: en atmosferes apocalíptiques, no hi ha cavallerositat que valgui i alguns opten pel pillatge (material o moral). El passatger del Titanic que es procura un lloc al bot salvavides, obviant tota norma sobre si les dones i els nens o si la mare que em va parir: a Benidorm o a la Cerdanya hi falta gent. El cínic que es dedica a les seves gracietes sense gràcia o al “jo ja us ho deia”, més preocupat a guanyar batalles d’esgrima amb una navalla (o a passar comptes personals) que a prendre consciència de la situació. Els violinistes, dels quals es pot fer tanta mofa com es vulgui, però que quan tot estava perdut van llançar una bengala entre la foscor de l’oblit. El paper dels metges i infermers, els servidors de la comunitat, els responsables envoltats d’irresponsables amb responsabilitats. Els dilemes de classes i de les categories socials del transatlàntic, “esto no va de ideologías ni de territorios” però millor que no confinem Madrid no fos cas que la cort no pogués sortir-ne (o admetre que una cort de mals governants s’ha equivocat des del primer dia). Mentre a Itàlia van començar per confinar el nord, com a la Xina van aïllar Wuhan, aquí “todos moros o todos cristianos”. Morirem espanyols, decreten. Morirem espanyols, es pensen. I sota aquesta màxima decideixen que, si ja ha entrat l’aigua a la sala de màquines, que entri a totes les cabines: així es repartirà de forma més igualitària i socialista. La incompetència i la temeritat, certament, no entén de classes ni d’ideologies ni de territoris: la mort tampoc.
També hem pogut mirar cap a dins. Qui s’ha preocupat per com estem, i per qui ens hem preocupat nosaltres. Els primers quatre dies vas trucar a una sèrie de persones: aquesta és la teva via làctia, la teva ossa major, les teves estrelles del matí. Després el firmament es fa molt gran, fins on arriba la teva vista, i gràcies a Facebook i a Twitter i a Instagram l’univers de coneguts i saludats es fa infinit: però és aquella trucada concreta o aquell missatge, llançat potser des d’una galàxia molt llunyana, la que t’arriba en una particular freqüència modulada i la que et dibuixa una constel·lació a la pell. Hola. Una frase de desconsol, una frase de consol. Un acudit. Una cançó, una playlist. Una foto del pijama navegant per una ona concreta i privada del ciberespai. I mentre acabes d’escriure l’article un fill et pregunta si podria ser que es morís tothom al món excepte unes poques persones, i t’adones que se n’adonen, i respons que en absolut, que això només passa a les pel·lícules. I poques coses més pots afegir, a aquestes alçades del desconcert. A aquestes alçades de la pel·lícula.
Parelles, amics o coneguts que posen alegria i sorpreses a aquest parèntesi (obro parèntesi: i d’altres que només aporten avorriment o tristesa, tanco parèntesi) i, malgrat tot, conviure i deixar viure. Aprofitar per observar qui som, qui ets, i com ets. Quina mena d’asteroide ofereixes als altres i a tu mateix, quina mena d’individu ets. Trobar a faltar algú, trobar a faltar sortir, trobar a faltar el cafè de la cantonada. Fins avui, que ens hem somrigut amb l’Antoni. Fins avui, que hem mort el llop.
Publicat a El Punt/Avui el 17 de març del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada