Superpoders

Si el que més valorem és la salut i la vida, és lògic que no vulguem que es toquin els serveis sanitaris. Fins i tot quan retallar es fa pressupostàriament inevitable, només cal fer una visita a qualsevol hospital del país per copsar el malestar i la incomoditat de molts dels metges, treballadors i usuaris (mobilitzacions sindicals a banda). Es nota en els ànims dels professionals, en les cues i en les noves limitacions al servei: tocar la sanitat no és una decisió fàcil ni amable, encara que la Generalitat estigui tan patèticament finançada. I sí, les condicions pressupostàries marquen el terreny de joc, però després ve una cosa més determinant, que és l'actitud de cadascú davant l'adversitat.

En les actuals circumstàncies res no aguantaria com aguanta si no hi hagués un extra, un plus, una dosi suplementària d'esforç per part de tots els responsables dels centres. Patir retallades és com quedar-se paraplègic: una mala passada que ens podem prendre amb agror o bé trobant noves eines. I si malgrat les retallades continuem tenint un model de gestió sanitària exemplar i un referent d'excel·lència professional, no és tant gràcies a la precisió de cirurgià del polític que ha hagut d'afinar per provar de no extirpar res d'essencial, com sobretot de l'actitud dels metges i professionals dels centres. A la Vall d'Hebron he observat aquestes últimes setmanes una implicació de primer ordre, però hi ha un factor que va més enllà de la professionalitat quan parlem en termes d'actitud. L'actitud és cosa també dels pacients, dels familiars, dels usuaris i dels ciutadans en general: ens implica tots. Passar uns dies a l'hospital et fa detectar com, en circumstàncies difícils, gent de tota mena i de tota classe treu forces d'on sigui per posar humor a una malaltia greu, per cooperar i acompanyar, per agafar-se a qualsevol raó d'optimisme, per duplicar la paciència del pacient o de l'impacient.

Evidentment això val per a tota la resta de sectors públics i privats que es troben en dificultats. Quan hagi passat aquesta tempesta, ens podrem felicitar per la capacitat de resistència, d'adaptació i de superació que haurem demostrat. Créixer-se davant les dificultats és un símptoma de poble gran, i no només en termes d'esforç sinó sobretot en termes de qualitat humana. Suposo que tots vostès ho hauran comprovat, aquests últims anys: hem vist el millor i el pitjor de molts escenaris, però per damunt de tot hem vist exemples de lluita i lliçons d'actitud. No tothom ha pogut o ha hagut de fer d'heroi, però n'hem vist. Estan localitzats. Aquests últims anys hem vist algun habitant de Krypton entre nosaltres, camuflant la identitat rere unes ulleres de comptable o sota una bata de metge. En coses més grans o més senzilles, si mai nosaltres hem tingut algun polsim de superpoder l'hem fet aflorar en les circumstàncies dels últims anys. De sobte s'activa un mecanisme que no és de supervivència, sinó d'alta dignitat: aprofitar el mal temps per ser encara millors, encara més forts.

El somriure impostat del metge o del pacient; la broma en el context d'una malaltia que no és cap broma; la paciència extra que gasta la infermera conversant uns minuts amb l'àvia que té por; el comentari còmplice a l'ascensor, descarregant tensió entre gent tan diferent i alhora tan igual; la lluita diària del pacient i el sobreesforç de l'expert... en cap altre sector com en la sanitat es fan tan visibles les actituds davant la vida. Més ben dit: en cap altre món no es fa tan clar que, amb les actituds, ens hi va la vida. Fins i tot si perdem haurem superat l'alçada del repte perquè haurem estat dignes, dempeus, de categoria superior. Jugarem net, duplicarem forces, tirarem d'honestedat i de valentia i d'equip. Tot això és més fàcil per alguns i més difícils per a d'altres, però per a tu, tu que ja has demostrat que véns d'un altre planeta i que tens mig Barcelona enamorada, per a tu que has deixat humiliades tantes adversitats i que tanta força has donat a tanta gent, per a tu, superwoman dels ulls blaus, tot això serà només cosa de tornar a demostrar la fusta de què estàs feta. Una nova lliçó a donar-nos. No, Lali, no: aquesta tempesta no sap amb qui està parlant.











Publicat a El Punt/Avui el 15 de juliol del 2013