dijous, 15 d’agost de 2013

Política, cultura, nosaltres



Em fa vergonya admetre que, fins que no se'm va espatllar el rellotge, no vaig conèixer Joaquim Cabot. La joieria Soler Cabot es troba a la plaça Sant Gregori Taumaturg de Barcelona i allí, a les taules d'atenció al client, hi ha alguns llibres vells tancats que contenen no només la llarga nissaga dels orfebres barcelonins i mataronins, sinó també el poema que Verdaguer va dedicar a un dels prohoms més complets de la nostra burgesia de principis del XX. No vull fer ara un repàs biogràfic, sinó un contrast amb el present perquè últimament observo arreu que els morts ens observen. Per tant, primer premi per a qui em trobi avui un, només un, empresari català que actualment promogui la construcció d'un auditori d'altíssima qualitat arquitectònica, sense cap ajut públic (ni avantatge fiscal). Segon premi per a qui en trobi un que, a més de promoure, presideixi una institució com ara l'Orfeó, però també la Cambra de Comerç, la Fira, el Banc Comercial o el Centre Excursionista, tot en la mateixa persona. Tercer premi per a qui en trobi un que, en l'actual conjuntura sobiranista, estigui disposat a anar fins al final amb un hipotètic tancament de caixes, com ho va fer el senyor Cabot fins al punt d'anar a la presó (juntament amb Eusebi Güell). I més premis reservats per a qui en trobi un de tan implicat que acabi sent diputat provincial. O que, a més, escrigui en revistes, dirigeixi diaris com La Veu, faci d'escriptor i traductor, guanyi un premi dels Jocs Florals, etcètera. Crec que no cal insistir gaire en la impossibilitat de trobar un home així avui. S'imposa una reflexió.
Confio que l'actual moment històric, únic, propiciï una comunió semblant entre cultura, empresa i política. Aleshores els moviments (catalanistes, modernistes, noucentistes) eren coses sorgides del poble, del carrer, sense cap artifici ni control únic, ni molt menys (com ara passa) moviments unipersonals batejats per l'egolatria. Avui la cosa s'ha pervertit tant que, quan parlem de política unida amb cultura, comprensiblement pensem en l'anomenat cas Palau. Mentre esperem que es condemni els culpables, és lògic que es pensi que la política s'ha d'allunyar del Palau. I tant. Però si ho portem a l'extrem, acabarem dient que la política i la cultura no van amb nosaltres. Com si no fossin cosa de la ciutadania. Com si els partits no estiguessin fets de persones que s'associen per uns ideals. Com si al mateix Palau no s'hi haguessin fet assemblees de la Solidaritat Catalana en els millors temps de la nostra acció col·lectiva. Com si el senyor Cabot i tants altres prohoms no fessin política construint el Palau. Com si no fossin política els fets del Palau de Pujol. Com si no fos política l'estelada penjada a l'escenari en el concert de l'últim 11 de setembre. Com si no hagués militat en política Lluís Domènech i Montaner. Com si no hi hagués política en el tancament del Palau durant la dictadura de Primo de Rivera, en la castellanització que va fer Franco o en els articles que avui barregen catalanisme i malversació. I tant que hi ha intenció política, arreu.
Tot i que ho entenc, perquè les notícies fan molta angúnia, em fa la mateixa angúnia que avui es vulgui separar tant política i cultura. Fa cent anys, què va ser primer, l'amor per la cultura catalana o la necessitat de passar a l'acció política? Sens dubte, ambdues coses alhora. Que després això s'hagi pogut pervertir, o que avui haguem de sentir anomenar cas Palau allò que en veritat és el cas Millet és lamentable. Però que un greu capítol de terboleses no ens faci perdre de vista que la política és nostra, dels ciutadans, que la cultura és nostra i que encara ho poden ser més política i cultura, de nostres, si prenem actituds completes com la de Cabot. Queixem-nos molt, però actuem més, fem-ho nosaltres. Fem-la nosaltres, la cultura. Fem-la nosaltres, la política; i fem-la millor. Fem-los nosaltres, els palaus. Actuem dins les nostres possibilitats, però amb totes les forces. El país ens ho exigeix com ara fa cent anys, i queixar-nos és només una de les moltes coses que hem de fer.


Publicat a El Punt/Avui el 5 d'agost del 2013

Cap comentari:

Publica un comentari