dimarts, 21 de maig de 2013

"Ola ke ase"



Recordo molt bé quan el meu bon amic Guille Milkyway va guanyar un Goya a la millor banda sonora per Yo también. Ho vaig tornar a visualitzar fa poc: va ser l'any 2010, és a dir, fa pocs anys. Però la tecnologia avança tan ràpidament que, en aquelles dates, el comentari que al locutor de TVE se li va acudir va ser aquest: “Es un hombre muy moderno: ha escrito en Twitter durante toda la ceremonia.” Sí, per a alguns, l'any 2010 això era una novetat. El que vull destacar és que parlar d'alguna cosa “moderna”, de vegades, pot ser delicat. Sobretot quan l'any que ve totes les tecnologies i costums digitals, sens dubte, hauran avançat tant.

Al nostre país sempre hem volgut que se'ns identifiqués amb la modernitat, d'aquí ve que parléssim directament de Modernisme: no ens conformàvem amb ser moderns, sinó que érem més que això. Érem modernistes, més que ningú. I, tot i així, aleshores no ens quedàvem embadalits pels progressos tecnològics i prou. Vam fixar-nos en els corrents mundials, sí, i els vam adaptar al nostre estil i a les nostres ciutats, al nostre art, a la nostra arquitectura, i fins i tot a la nostra estètica. Però el que mai, mai vam acabar de fer va ser identificar la nostra actitud moderna simplement amb la tecnologia. “Som moderns perquè fem servir els últims materials constructius o el pinzell d'última generació.” No.

La modernitat és una cosa de contingut, no pas de base tecnològica. L'important no és que tinguis un iPad, sinó quin missatge vols deixar a través d'aquests nous mitjans. Com sempre, l'important és tenir alguna cosa a dir. Una idea, equivocada o no, però un plantejament innovador, autòcton i inèdit. Jo penso que assistim a massa teories que ens parlen d' “adaptar-se a les noves tecnologies”, quan, de fet, la modernitat no ha estat mai això d'daptar-se a les noves tecnologies sinó fer que elles s'adaptin a tu, a allò que ets capaç de crear i de transmetre. El contrari no és ser modern, és ser un modernillo. Com amb el locutor dels Goya.

Un cop dit això, que ser d'una generació digital és un fet que no depèn de la pròpia voluntat sinó d'una atmosfera real, amb la qual un ha de saber moure's, l'important és saber què seria modern avui dia. És modern Twitter? No, ja no. És modern tenir molts seguidors al Facebook? No, això no és modern, això en tot cas és útil en alguns casos. És modern comprar un llibre o un disc on-line? No, ja no: el modern és fer servir internet per arribar més lluny, per crear més o per a trobar més. I sobretot, i això és el que em temo que estem oblidant, la modernitat es troba en allò que dius i no en la tecnologia que fas servir. Que els Beatles es posessin a fer servir ukeleles era una regressió tecnològica, però tot un avenç cultural. Suposo que ara sí que m'explico.

Què pot ser modern, en termes culturals? Deixar empremta. Fer les coses positivament diferents, no deixar que la tecnologia o la moda et controli i et distregui. Les fascinants “noves tendències” no ho són pel mitjà que fan servir, sinó perquè diuen alguna cosa interessant. “Puix que té Twitter, vejam què diu.” Que un català pugui arribar i triomfar a l'altra banda del món és interessant i positiu, però el que és modern no és això: sinó què fa o què diu o què aporta aquest català al món. De la mateixa manera que Ferran Adrià, per molt que esferifiqui, es fixa sobretot en els ingredients i en la idea. O els germans Roca quan et fan menjar literalment el món, un dels seus plats estrella: inigualable.

Ser modern, o modernista, és voler transcendir: tenir missatge, tenir una idea que tothom o gairebé tothom hagi de tenir en compte. És modern Jaume Plensa, el gran absent al seu propi país. És encara moderna la Fura, en plena conquesta de la nova òpera. És modern Jaume Cabré, best-seller europeu escrivint sobre el Pallars. Són modernes les pastanagues del teatre de Bescanó, fórmula que va tenir repercussió mundial. És moderna la independència de Catalunya. És modern construir un estat amb un model autòcton, que no parli tant de “controlar” i més de cooperar. O encara millor, com deia Salvador Dalí (un gran experimentador amb noves tecnologies, per cert): “No et capfiquis a ser modern. Per desgràcia, facis el que facis, és l'única cosa que no podràs evitar ser.”

Publicat a El Punt/Avui el 20 de maig del 2013

1 comentari:

  1. He estat tot l'article encuriosit i pendent de veure en quin moment sortia la frase del títol. I, bé, entenc que està implícit.

    Ben jugat, Jordi.

    ResponSuprimeix