dilluns, 8 d’abril de 2013

Cultura d'estat i nació pròpia



Els avantatges de tenir un estat independent en termes culturals són tan evidents, i fa tant de temps que els tenim al cap, que segurament no cal dedicar-hi un article. Amb una frase n'hi hauria prou: disponibilitat dels recursos, capacitat normativa i tenir veu a la comunitat internacional. Aquesta és una qüestió que té clar el catalanisme des de principis del segle XX, no només per qüestions de freda eficiència sinó perquè tota nació tendeix de forma natural a aspirar a la màxima sobirania. Per això el problema no és que hi hagi estats: el problema és que hi hagi estats artificials. El problema no és que cada nació tingui un estat: el problema és que determinats estats hagin de tenir una sola nació. El problema no és que Espanya no sigui federal: el problema és que Catalunya és una nació, i que és una nació de les grans, i que per tant un estat simplement federal no resoldrà mai la seva naturalesa.

La nostra cultura d'estat no comença pas ara: no pel fet d'haver engegat un procés d'autodeterminació vol dir que fins ara no haguem tingut cultura d'estat. Pensar o escriure això, com s'ha fet sovint, és insultar la cultura d'estat de Prat de la Riba, de Macià o de Pujol, per posar només alguns exemples. El que passa és que hem administrat aquesta cultura d'estat amb els bocins d'estat que anàvem obtenint, progressivament: que des del punt de vista cultural que avui no tinguem un sistema de finançament just, o que no tinguem dret a legislar sobre l'IVA, o que no tinguem veu als organismes internacionals, no respon a cap mancança de sentit d'estat: respon a una mancança d'estat. És de veritable síndrome d'Estocolm, o de veritable mala fe (per no dir una paraula més grossa), atribuir els nostres dèficits a una baixa cultura d'estat propi: hem tingut millors estadistes que Espanya sencera en tota la seva història.

Els homes d'estat dediquen una frase a somniar el que podria ser, i una legislatura sencera a treballar amb les eines de què disposen. Catalunya gestiona impostos propis? Alguns de transferits, sí. Es pot considerar la possibilitat de legislar sobre el mecenatge cultural dins del tram autonòmic d'alguns impostos, o amb una part de la fiscalitat dels ens locals? Es podria com a mínim considerar i estudiar, però a vegades preferim parlar de l'estat que encara no tenim (i que mereixerem). Crear estructures d'estat és això, és el que es va fer al seu dia amb TV3 o amb els Mossos d'Esquadra: treballar amb allò que es té, i el que es té és una nació poderosíssima. Es pot fer servir la renovada política de diplomàcia catalana per a crear antenes culturals en diversos organismes o ens de caràcter internacional? Sí. Es pot provar de trobar (i implantar) alternatives legals per a “trampejar” l'abominable IVA cultural d'avui? Sí. Es pot organitzar un sistema de protecció i gestió de la propietat intel·lectual autòcton, amb les eines de què disposem? Sí. Es pot legislar de forma més decidida en favor del català a les pantalles de cinema? Sí. Es pot vincular més el nostre potencial creatiu a la recerca, el desenvolupament i el coneixement, que és l'aposta estratègica de futur de tot el país? Sí.
Quan es coneix i es posa en valor el que som, que bàsicament és una realitat cultural, la necessària eficiència amb els recursos pot combinar-se amb la també imprescindible eficàcia en els resultats. De la mateixa manera que es poden fer totes les iniciatives esmentades, els primers catalanistes eren capaços d'impulsar el modernisme i el noucentisme sense ni un cèntim públic, de crear una xarxa de biblioteques única i coordinada, de fundar escoles i acadèmies i museus i instituts, d'aglutinar més sensibilitats que gestories, de fer assemblees polítiques als palaus culturals més moderns, d'interpretar anhels i d'implantar, sobretot, la sensació general que podíem ser un país gran. Sense estat encara, però gran. Immens. I ho van fer.

Publicat a El Punt/ Avui el 8 d'abril del 2013


Cap comentari:

Publica un comentari