dimecres, 16 d’octubre de 2013

Madrid 2020



En una entrevista radiofònica recent, l'alcaldessa de Madrid argumentava els avantatges del triomf de la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020 amb tres arguments bàsics: primer, que la inversió econòmica serà mínima perquè Madrid ja disposa de bones infraestructures; en la segona es va recrear sobre els valors de l'esport i de la cultura de l'esforç, el respecte i la concòrdia universals; la tercera era la important: a la tercera raó, Ana Botella, que no oblidem que a banda d'alcaldessa és esposa de José María Aznar, hi posava la idea que “si algo nos une en España es el deporte”. Segons ella, davant les “dificultats d'entesa” (sic) que sempre hem tingut a l'Estat, l'esport (entengui's la lliga de futbol, la fórmula 1, la selecció espanyola, en Rafa Nadal i en Pau Gasol) sempre ha estat unificador “y ahora esto lo necesitamos más que nunca”. Madrid 2020, senyores i senyors, és una operació d'estat.

El 7 de setembre es decideix el veredicte a Buenos Aires i aquesta vegada podria sortir bé, després dels fracassos del 2012 i el 2016. Les competidores són Tòquio i Istanbul, paraules majors, però l'optimisme que es respira a Madrid és destacable. Ana Botella també va afegir en l'entrevista que s'emmiralla en l'exemple de Barcelona 92 per il·lustrar un esdeveniment en què “los españoles nos unimos para poner lo mejor de nosotros mismos”. Tot plegat, el mateix. I val a dir que el pànic existent a Espanya per les aspiracions sobiranistes catalanes no és nou: ara pot ser més evident, però a ningú no se li escapa que també Barcelona 92 va viure aquest debat d'afecció contra desafecció, de “freedoms” contra “olmailovins”, d'escuts històrics de la ciutat contra dissenys apàtrides, de banderes al balcó d'un signe o de l'altre, de Garzón contra les estelades, de menyspreu a Els segadors contra xiulets al rei, fins i tot de Cobi contra el Curro de l'Expo de Sevilla. Ja aleshores el tema feia basarda a la resta de l'Estat, i es va creure que uns Jocs Olímpics que retornessin l'orgull perdut a Barcelona, que la recuperessin urbanísticament (que ho van fer) i que impliquessin totes les institucions estatals i autonòmiques crearien una “unión” fraternal que superaria les ferides de la Transició, difuminaria diferències identitàries i ens obriria la porta a un “bonrotllisme” irrompible. Si a això li sumem algun casament de sang blava ben orquestrat, ja teníem l'operació completada.

Ni allò va funcionar el 92, ni funcionarà encara que Madrid 2020 sigui la candidatura escollida pel COI. Els Jocs Olímpics del 92 van ser finalment per als catalans uns jocs de Barcelona, massa barcelocèntrics i tot, transformadors de la capital i dinamitzadors d'una societat acomplexada. En el fons van fer molt més pel catalanisme (o pel sentiment de catalanitat) que per l'espanyolisme (o pel sentiment d'espanyolitat), perquè ens van recordar aquells temps en què sabíem fer coses grans perquè depeníem principalment de nosaltres mateixos. Aquells Jocs ens van catalanitzar profundament, ens van cohesionar i ens van fer aixecar el cap. Com una manifestació, com una cadena humana. Aquest va ser l'error de càlcul dels que creien que l'esdeveniment apaivagaria determinats anhels, i si el tret per la culata va succeir a Barcelona, evidentment succeirà molt més per als que creguin que Madrid 2020 pot aturar el moviment sobiranista.

“El deporte nos une”: bé, està clar que hi ha celebracions i petards a Barcelona quan la selecció espanyola guanya un partit o un mundial. Però això no uneix sentimentalment, ni crea en la població cap vincle especial de signe polític. Simplement han guanyat “els que són més nostres” davant de la resta de l'univers, i prou. Podem comparar-ho a l'entusiasme de la gent de Madrid quan el Barça guanya la Champions. Un entusiasme també del tot descriptible, de manual, de cortesia, de bon veïnatge. Esperem que sigui aquest l'entusiasme a Espanya quan un atleta català surti al podi de l'estadi olímpic madrileny i ja no soni precisament el txinta-txinta. Com diu Ana Botella, l'esport es basa en els valors de la concòrdia, la fraternitat i el respecte. Molta sort, doncs.







Publicat a El Punt/Avui el 2 de setembre del 2013

Cap comentari:

Publica un comentari