El mètode Llongueras

Havíem de dinar la setmana que ve, on sempre, amb els amics de sempre, encenent el suflé de sempre. En Lluís era admirable, en primer lloc, i per sobre de qualsevol altra cosa per l’alegria, per la incansable alegria, la militant alegria. Normalment, aquesta militància ja és un senyal de generositat, però en el seu cas era una mena de genialitat. Quan ens convocava era com si volgués celebrar el seu aniversari, ara sí ara també, celebrar que ell és aquí, celebrar que és una persona alegre i diferent, celebrar-lo. Aquesta formalitat i bona educació que suposa, malgrat els patiments, regalar alegria. És tota una raça, tota una genètica. Es troba en molt poca gent. Cada dia en menys gent, cada dia està menys de moda, i crec que és exactament això el que m’hi va acostar.

El vaig conèixer inaugurant la seva exposició d’escultures Fractals a l’Arts Santa Mònica, on vaig poder presentar-lo com a geni, sense saber ben bé què em deia. No em calia saber ben bé què em deia, hi ha coses que intueixes només amb una presència que carrega un llegat. Ni de bon tros em va semblar un perruquer. Mai. Em va semblar sempre un nen vestit de perruquer, d’artista, d’escriptor, de dissenyador, de comunicador, de productor, de fotògraf. “Jordi, tu creus que aquest llibre de fotografies que he fet és un llibre pornogràfic?”. El llibre en qüestió era una mena d’obsessiu homenatge als conys, però li vaig respondre que no perquè la seva mirada no era obscena sinó meravellada. Rendida. Un home totalment rendit a la feminitat, no ben bé a la bellesa femenina sinó a la feminitat. Un fan absolut. Incapaç de tornar a les dones tot el que, volent-ho o no, elles li donaven. I incapaç de deixar d’intentar-ho.

Un hiperactiu. No hauria de caldre tenir, en l’ascensor per a un sol pis existent al seu taller, una pila de llibres, una revista i un telèfon. No hauria de caldre si no és que el tempus fugit a tota llet, i que no es pot perdre ni un segon, i sobretot no es pot perdre ni un segon fent coses mediocres. De la mediocritat n’hem de fugir, de les feines mediocres i dels estats d’ànim mediocres, i estar trist o enfadat és sempre cosa de mediocres. En Lluís lluïa una esportivitat, un saber perdre i un saber guanyar, del tot invencibles. No és ben bé que fos un gran perruquer, és que sabia pentinar les ànimes i tallar els cabells als caràcters. Va associar la perruqueria a la psicologia, amb un mètode científic primerenc i particular, i va obrir el primer saló unisex de la ciutat, on ell mateix dissenyava els espais i fins i tot els mobles perquè cada centímetre s’ajustés als seus gestos i idees.

Va ser el primer a igualar els sous de les treballadores als dels treballadors, va pentinar els bigotis de Dalí, va instal·lar la immensa perruca de la sala Mae West del Teatre-Museu i va fer de cada aparició als mitjans tot un show festiu i impúdic. Ja que la modernitat és una cosa que no es pot evitar, com deia Dalí, perquè no podem deixar de ser moderns ni negar la nostra època, siguem-ho al màxim. Siguem avantguarda. Crec que la segona raó per la qual m’hi vaig acostar era per aquesta mena de pols de fada, de restes d’ADN dalinià, que li emanava de la pell. Com si m’agafés desesperadament a una època on, a diferència d’ara, la correcció política només valia la pena si suposava una innovació. Ser creatiu, ser genial, com una norma d’urbanitat. Ser únic, com una obligació moral.

Potser el dinar de la setmana que ve el farem igualment. Lluís, no oblidaré la teva forma de pentinar-me amb els ulls des del primer dia. Aquella barba esmolada de Satanàs, aquelles ales negres d’àngel caigut, aquella signatura amb la doble ela cap avall, aquella mirada de nen atrapat en la mediocritat d’un cos d’home. Les notes escampades arreu de casa teva (“Hola vida! Segueixo aquí!”), l’horror vacui en cada centímetre de paret, les escultures apassionades que encara proven de dignificar el buit de la vida. Sí, Lluís, era un llibre pornogràfic. Com tu, pornogràfic, excessiu, provocador, efervescent, naïf, meravellat, imperfecte, inevitable, involuntari, imparable, genial. Perruquer, et diran. Mètode, et diran. Quin fart de riure.

Publicat a The New Barcelona Post el 30 de maig del 2023