dilluns, 10 de juliol del 2023

El món serà català o americà



“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.

Quan Bill Clinton va venir a Barcelona a dir que “el món pot ser català o talibà”, volia lloar l’aversió al conflicte i la capacitat de teixir societats plurals en pau. També volia justificar la seva guerra a l’Afganistan, sí, però sobretot volia contraposar el model de la intolerància al model de la convivència entre contradiccions. Aquest tipus d’apostes, que s’assemblen tant a les “concòrdies” de Cambó, les “conllevancias” d’Ortega y Gasset o les “convivències” de Pedro Sánchez, en el cas català són fràgils. Qualsevol repàs a la història des del 1640 ens mostra un continu de ressorgiments del conflicte que fins i tot em sembla el millor llegat que ens ha deixat el 2017: que Catalunya, ni tan sols durant 40 anys de règim autonòmic i pacífic, no està bé. Haver provat d’apagar-ho amb una combinació de repressió judicial, 155, indults condicionats i falses taules de diàleg, ha estat un bon intent però ja ha arribat al seu límit. Ho demostra l’al·lèrgia a qualsevol alcaldia de Barcelona governada per independentistes, fins i tot moderats i dialogants. La frase de Clinton també va arribar al seu límit: als Estats Units el conflicte intern també ja era impossible de “conllevar”, i el trumpisme ni era imbècil ni encara és mort. No, el món no serà “català o talibà”: el món serà “català o americà”. El primer, si hem de fer cas dels últims anys, aposta per amagar o fer adormir el problema. Els americans, en canvi, han decidit afrontar clarament i frontalment el seu. Tant els republicans com els demòcrates.

L’autodeterminació era una manera civilitzada, laica, racional i neta de resoldre el conflicte: arguments a favor, arguments en contra i es vota. Un cop això es nega, és normal que ara els debats girin cap a qüestions molt més crues com és la identitat, la immigració o la llengua. “Com enyorem els temps d’abans del Procés?” D’acord, però no oblidin que, abans de l’independentisme, el que hi havia era nacionalisme. I és el que està prenent forma ara, amb formes més obertes o més tancades, ja que no s’ha volgut que el debat versi sobre la sobirania. Com que em sembla provat que el nacionalisme té els seus límits (sense poder polític no hi ha eines ni diners) i els seus riscos (els de dins i els de fora, els catalans i els no tan catalans, etcètera), és urgentíssim que el sistema polític català es recompongui, es regeneri, i torni a posar l'autodeterminació al centre del debat. No en el dret: en l’exercici. En el que ja es va fer o en el que es pot tornar a fer. I fer-ho de forma creïble, sòlida, decidida i amb nous lideratges. Sí, és difícil: la independència és una idea tan concreta que permet pocs matisos, poques excuses, no és com “conquerir la igualtat social” perquè no es pot “anar fent” de forma abstracta, com abans es “feia país”. És un objectiu clar, diàfan, arriscat per dalt (repressió) i exigent per baix (la gent ni oblida ni perdona). O es fa, o no es fa. Però, si el conflicte t’ha de trobar sempre, val més que et trobi preparat.

Diguin-me boig, però m’atreviria a suggerir que una fórmula per combatre l’abstencionisme creixent és fer les coses bé i mostrar credibilitat. No sé si els partits grans hi són a temps, però algú ho acabarà fent tard o d’hora. És que, de fet, tampoc no és res nou: l’abstencionisme sempre minva quan es presenta un projecte engrescador. Sempre? Sí. Sempre.

Publicat al diari Ara el 30 de juny del 2023

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada