En cap professió funcionen els clixés fixos, i encara menys en política: només podem aspirar a observar com els perfils i les actituds canvien al llarg del temps, com s'imposen uns llenguatges (verbals o no) o uns altres, i això molt sovint no és cosa de grans planificadors ni de spin doctors sinó pura evolució cultural. Evidentment que els líders arrosseguen, marquen estil i empremta, però el magma dels nostres costums, de la nostra cultura, és el que explica més els canvis en els perfils individuals. A Catalunya no només vivim una segona transició en termes nacionals, sinó també en termes generacionals. Un home pot fer coses immenses, però una generació és una cosa més inconscient. Fins que es fa visible.
D'acord, tornem a Obama: el primer gran precedent de líder jove, flexible, sense gaire dogmatisme de partit, obert a incorporar sensibilitats alienes al seu equip. Un polític-persona, en el sentit modern de la paraula: les persones més o menys formades avui no obeeixen ideologies fixes, es comuniquen amb el món, disposen de grans eines de coneixement, saben expressar-se com mai, responen a estímuls molt immediats i molt variables. No sé si és millor avui o ahir, ni si algun dia tornaran a imposar-se els rígids principis ideològics, però ho dubto molt. El president Mas fitxa Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, i molta gent del PSC queda indignada, així com altra gent de CiU queda un pèl desconcertada. La majoria de gent, però, ho veu com una decisió saludable que trenca fronteres mentals. Vol dir això que a partir d'ara aquest és el model a seguir sempre? Evidentment que no: seria un desordre excessiu i acabaríem no distingint qui és què. Dit d'una altra manera: on és el límit, o el desacord, entre els esquemes polítics que hem seguit fins ara i la manera com som les persones (i els líders) avui dia?
A Catalunya l'invent més conegut per obrir els partits a la societat ha rebut el nom de Casa Gran del Catalanisme, gens imitada per les altres formacions i en canvi eix indispensable, crec, de la imatge positiva que ha anat forjant la federació nacionalista. Després d'alguns anys de rancúnia i empetitiment, tan obligatori com voluntari, CiU va decidir que l'opció només podia passar per engrandir-se: en persones, però també en matisos de pensament i d'actituds. El convergent té una imatge menys caricaturitzable justament perquè respon a perfils molt diversos, i la caricatura final del Polònia acaba sent prou justa: el convergent és l'home del “tot i que”, l'home que tot ho té en compte. Crec que mai havia estat aquesta ben bé la imatge de Pujol, i que, si avui s'imposa aquesta caricatura, és per alguna raó relacionada amb la major demanda social que els partits obrin més la ment. Cosa que obliga a una certa transgressió dels models antics. Més gran encara.
Al capdavall, res del que dic no és tan nou ni tan complex: les persones busquen les persones, i quan es produeix la veritable necessitat, els murs acaben caient. Però sí que detecto un divorci encara present entre les persones que creuen que els partits han de dominar la política i els que creuen (com jo) que l'han de facilitar. El carnet ja no pot ser l'eix de les coses: el compromís polític és indispensable, però hi ha molts tipus de compromisos i de vincles. No tots passen per l'engreix de la maquinària interna, com sap Mascarell mateix i com intueix ja quasi tothom.
Prendre partit sempre seRà millor que no prendre'n: però cadascú ha d'esforçar-se a fer la política a la seva manera. No podem anar-nos queixant dels polítics si no entrem a participar en la política, amb el nostre estil individual, i no hi deixem la nostra aportació de qualsevol mena. Crec que els partits haurien de ser veritables fòrums de reflexió, d'intercanvi, d'exploració de nous perfils i noves actituds, sense que això hagi de comportar pèrdua d'identitat ideològica de cap formació política. Ni pèrdua de lideratge, ni descontrol: justament, el fracàs del tripartit ha vingut per aquesta petitesa, que alguns anomenen sectarisme i que no cal ni que arribi a aquests nivells. Estimar un projecte de país és abraçar, també, les idees dels altres i fins i tot de vegades dels adversaris. La bona notícia és que, ara, els polítics s'assemblen menys als herois socials i més a les persones. Confiem que les estructures mentals més petites, a cada lloc, vagin adaptant-s'hi. Pel seu propi bé.
Publicat al diari AVUI el24 de gener del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada