diumenge, 23 d’octubre de 2011

Seny? Rauxa?



L'avenç assolit per al doblatge i subtitulació de grans pel·lícules al català, fruit d'un acord entre el Departament de Cultura, les majors i els exhibidors, és alguna cosa més que un pas endavant per a la llengua: té un aire de punt i a part, de nova cultura política. No és només una anècdota o una conjuntura. Per una vegada en molt de temps el protagonisme polític se l'enduen la col·laboració, la complementarietat i el sentit constructiu. No ha durat ni un minut la temptació de confrontar l'acord actual del govern de CiU (més “dialogant”) amb la posició més legislativa (o “sancionadora”) que ERC va promoure: molts han vist que són dues passes essencials en una mateixa direcció, i que de fet podem parlar d'un èxit compartit. Les declaracions de l'exconseller Tresserras així ho confirmaven i, val a dir-ho, contrastaven de forma clamorosa (quasi deslegitimadora) amb altres importants veus provinents del seu partit. No és cap “desglaç” puntual de relacions: hi veig (o hi vull veure) una forma diferent de veure el catalanisme i l'acció política.
Hem escrit que hi ha unitats infèrtils i inútils: encara ho mantinc. No cal que els partits votin el mateix ni pensin el mateix, ni tinguin actituds iguals davant dels problemes. Uns legislen, altres promouen acords, d'altres prioritzen altres qüestions en l'agenda. Fins i tot davant del repte d'aquesta legislatura, que és aconseguir un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic, seria absurd buscar actituds i missatges idèntics entre els partits que estan a favor d'aquesta reclamació a Madrid.
De vegades, com en el text de l'Estatut, la coincidència en un sol text és un requisit quasi imprescindible. Però la majoria de vegades cadascú ha de jugar el paper en què se senti més còmode, la qual cosa no té res a veure amb el “poli bo” i amb el “poli dolent” que molts han associat al capítol del cinema, sinó que té a veure amb la simple i sana pluralitat d'estils polítics (quan aquests estils no cauen en la destrucció mútua). Davant d'aquesta etapa, que en els propers deu anys és profundament transcendental per a Catalunya, caldrà tenir això ben present. Ens caldran polítics amb alçada de mires.
Tot i així, en el debat cultural català sura un pessimisme que no ve exactament de la crisi, malgrat que la crisi l'hagi accentuat: es tracta d'un desconcert que té a veure amb el necessari abandonament de mals hàbits, d'una imprescindible coresponsabilització de la societat (i els polítics) amb la cultura i d'un major sentit de la viabilitat (no només econòmica) dels projectes culturals. És a dir, se'ns demana a tots una major consciència i una major eficiència: no són temps, per tant, de grans inversions públiques i privades en palaus, entitats o moviments culturals. El “Deucentisme” (o com es vulgui anomenar) haurà de sorgir d'una atmosfera d'austeritat, de prioritats clares i d'estalvi. Això no hauria de desmotivar ningú sinó estimular una nova forma de treballar, en la qual el sentit d'equip serà imprescindible. El sentit de comunitat, de pertinença a un projecte que val la pena. Possiblement, si les coses van d'una determinada manera i si l'atzucac polític s'explicita encara més, aquest estimulant projecte tindrà forma d'independència. Estimulant per històric, més que per fàcil. Sigui així o no, és hora d'introduir major esperit constructiu en el catalanisme del segle XXI. Ni som ni hem de ser iguals. Ni érem ni havíem de ser oposats.

Article publicat a l'AVUI el 10 d'octubre del 2011

Cap comentari:

Publica un comentari