Qualitat democràtica

Sant tornem-hi. Abans de res apuntaré, no per proximitat sinó per justícia, que un dels llibres que millor ha parlat sobre la memòria històrica no és un assaig ni una tesi acadèmica, sinó una novel·la, una ficció: Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. Ens ensenya les emocions i contradiccions que hi ha darrere d'una placa de carrer o d'una làpida. La importància del rastre que deixem, o més ben dit, del rastre que algú decideix que deixem. La història l'escriuen els vencedors? De vegades, també els perdedors. I massa vegades hi ha collita pròpia, més ficció que realitat, més preferència que veracitat, quan els humans ens posem a gravar noms en plaques i marbres. Quan ens posem a fer memòria, sovint fem més ficció que realitat. I gravada queda.

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ha decidit canviar el nom de la direcció general de la Memòria Històrica per la de Qualitat Democràtica. Em sembla un encert. Els historiadors, científics, museòlegs, arqueòlegs i escriptors (etcètera) poden ficar-hi la seva cullerada sobre la memòria, però una direcció general dedicada a repartir lliçons d'història pot suggerir (com ha estat en els darrers anys) pur dirigisme. Ortega es proposa fer un Memorial Democràtic més plural: se'n recorden, de la “pluralitat”? Era un dels grans retrets que es feien als governs de Pujol, la seva suposada falta de sensibilitat envers les altres opcions ideològiques o fins i tot patriòtiques o sentimentals. Ortega no ha de caure, ni caurà, en l'error de decantar la balança cap al sentit contrari: ara no es tracta de confrontar esquerra i dreta com a bons o dolents, com ha estat fins ara la poc dissimulada temptació del Memorial. No es tracta de compensar, ni de vendre un relat històric oposat: ara es tractaria, confiem, de fer veritable memòria. Cosa que no pot fer un partit sol, ni una visió sola, ni una víctima sola: hi ha massa relats, massa ficcions i massa veritats per exposar.

La llei de Memòria Històrica d'Espanya de l'any 2007 ha servit massa sovint per executar desmemòries, més que no pas per refrescar memòries: esborrar o desinfectar totes les estàtues (fins i tot un Marès) instal·lades en temps de Franco no sé si ens posa davant del mirall o més aviat ens posa una absurda disfressa de beats. Aquest país pot haver estat perseguit, pot haver patit un veritable genocidi cultural, pot haver estat escenari de mil atrocitats. Però hi ha una cosa que aquest país no és: aquest país no és el dels herois que van vèncer el franquisme. I tampoc no és el país dels demòcrates d'esquerres contra els feixistes de dretes. Aquest país va ser i és molt més complex que això, diguin el que diguin les solemnes pedres.
Ens haurem d'atrevir a explicar, tal com fa la Patrícia Gabancho en el seu últim llibre, el vessant més vergonyant de la transició; o ens haurem d'atrevir a explicar les destrosses que la República (i altres episodis previs) va provocar sobre l'art sacre del país i sobre tants religiosos innocents; ens haurem d'atrevir a explicar que vam tenir col·laboradors franquistes però també còmplices del comunisme, i delators arreu, i assassins a sou o ex gratia, i haurem de reconèixer que un règim no dura quaranta anys si no hi ha covardia o complaença en bona part de la població, i que l'anomenada lluita de classes va derivar en classisme despietat, i tot això sense oblidar en cap moment el degut homenatge, record i recuperació de l'honor i la memòria de les víctimes del franquisme: dels d'esquerres, però també dels catalanistes, i també dels que senzillament un dia foren assenyalats i sentenciats. Haurem de continuar anant a la tomba de Macià i de Companys, però també a la de Carrasco i Formiguera. I a la dels catalanistes perseguits per babord i estribord.
I encara més: no només haurem de parlar de víctimes i persecucions, sinó també de constructors i d'exemples. No tot ha de ser retirar o destruir estàtues. També podem, tal com s'ha vist ara fa poc, erigir de nou quatre columnes al cor de Montjuïc. Podem fer memòries constructives, recuperacions, homenatjar també l'èpica en la feina feta. Al capdavall, ni tots els guanyadors van ser botxins, ni tots els perdedors van ser víctimes. Que una institució hi prengui partit no pot ser una opció gaire democràtica. Esborrar tot el que ens molesta o ens desagrada no és aconsellable per a la memòria. I perdonar... això sí que ja ho deixaríem a la decisió de cadascú.

Article publicat al diari Avui el 7 de març del 2011