dilluns, 11 de juliol de 2011

Enterradors del nacionalisme


Periòdicament apareixen articles, sobretot en determinada premsa, que parlen de la mort o de la necessària mort del nacionalisme. Fa uns mesos era Toni Soler qui escrivia que el nacionalisme català havia mort, perquè el considerava superat: aproximadament deia que vivim en un país postnacionalista on les essències i el debat identitari han donat pas al debat sobre l'estat propi, seguint en part la tesi de l'època daurada de Carod-Rovira, en què el polític proclamava que ell era independentista però no nacionalista. La mateixa tesi que va servir (innecessàriament) per explicar o excusar la investidura del president Montilla, i que associava el nacionalisme a la intolerància, el tancament i la barretina. La paradoxa era que Toni Soler escrivia això, que el nacionalisme havia mort, just el mateix dia que CiU guanyava de forma incontestable les últimes eleccions catalanes. Sí: una federació nacionalista.

Ara llegeixo que Albert Sánchez Piñol, en el mateix mitjà escrit, ha mostrat la seva preocupació per l'ús del terme. L'autor de La pell freda, que és antropòleg i que ha escrit ben sovint sobre la tendència de les comunitats humanes a rebutjar la diferència, diu que l'ofèn que el tractin de nacionalista perquè ell no vol envair Polònia. De fet Woody Allen no va parlar del nacionalisme ni dels nacionalistes en cap moment, com afirma Sánchez Piñol, sinó que es va limitar a dir que cada vegada que escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. Però és clar que Sánchez Piñol detecta una associació universal del nacionalisme amb el nazisme i certament Wagner va tenir una clara influència musical en Hitler. De fet, l'article és clar en un sentit: el nacionalisme és “una ideologia funesta, pèrfida i sagnant” (sic) perquè equival a dir “nosaltres som millors perquè som nosaltres”.
No he volgut anar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, no fos que se'm titllés de tancat o (encara pitjor) d'escoltar música de Wagner: per això he anat a la Wikipedia, que diu que el nacionalisme és una ideologia política que consisteix en una forta identificació d'un grup d'individus amb un ens polític definit en termes nacionals. Les variants ultres, arrogants o excloents del nacionalisme hi apareixen, és clar, però no com a definició principal. Segons Sánchez Piñol, la majoria de nacionalismes s'han produït arran de la constitució dels estats nació (funestos per a les identitats minoritàries), en la reunificació d'alguns estats moderns durant el segle XIX o bé en un vessant expansiu o imperialista. Això fa prou lleig per reconsiderar, segons ell, la terminologia emprada a Catalunya: com que a França, a Anglaterra o a Alemanya el terme té una interpretació negativa, caldria que ens ho féssim mirar.
Evidentment que nego la major: no entenc que, vivint on viu, Sánchez Piñol pugui comparar en un mateix article el nacionalisme català amb l'imperialisme, el nazisme, el tancament, la intolerància o els aires de grandesa. Estic segur que no ha volgut escriure això, ja que d'altra banda el meu to seria molt diferent. Sánchez Piñol indica, això sí, que paguem un preu desmesurat en termes d'imatge internacional cada vegada que ens proclamem nacionalistes. I si jo negava la major, també ara nego la menor: tothom al món (tothom que mereixi una interlocució) sap diferenciar entre un nacionalista i un nazi, entre un socialista i Stalin, entre un liberal i un ultraliberal. Llegir més enllà del titular groc és ben fàcil (a banda de necessari) per a les persones que senzillament han anat a una escola.
El que és sorprenent (i sospitós) és aquesta dèria funerària amb el nacionalisme català. Ni crec que sigui del tot honest proclamar-se independentista i no nacionalista (va ser ERC qui va aprovar quotes del 50% català al cinema) ni crec que haguem d'avergonyir-nos de tenir polítics i política nacionalistes. Al contrari, crec que aquest terme ens ha ajudat perquè ha aglutinat prou simpaties per ser prou fort, prou resistent, prou integrador i prou constructiu. Ser nacionalista és, i ara sí que agafo el diccionari (amb la Novena de Beethoven de fons), propugnar o afavorir la unitat i la independència d'una nació. L'autoafirmació no té res a veure amb la superioritat: jo he llegit moltes més pàgines de Jordi Cabré que de Sánchez Piñol, però no em veuran mai entrar a discutir l'afirmació que ell és molt millor escriptor que jo.

Article publicat a l'AVUI l'11 de juliol del 2011

1 comentari:

  1. Cercant el consens del mot 'féssim' m'ha sortit el teu blog.
    En aquesta aportació que fas, Jordi, estic d'acord amb tot el què hi dius.
    'Nacionalista' té molt mala premsa. No és ben vist. Molts en fugen.
    Està de moda no pronunciar el mot, tot i que hi ha moments en que els comportaments -rituals arravatats barretiners no-vull-pagadors o futbolístics- indiquen el contrari.
    El teu tema és del juliol del 2011 -una enormitat de vell- però et seguiré.
    També he rebut gorrassos per significar-me parcial.
    Joan Marrugat - Barcelona

    ResponSuprimeix