Cor, cap, independència

Aquest Sant Jordi no només les novel·les ens parlaran de passió: cada dia més assagistes, científics i psicòlegs invoquen la tesi de la neurociència, segons la qual hauríem d'anar ja descartant Descartes. Gràcies per tot i passi-ho bé tingui. Segons la neurociència, els humans no som éssers racionals que sentim, sinó éssers emocionals que pensem. “Sento, per tant existeixo”. Ho poden llegir vostès en milers d'entrevistes que van apareixent en diaris i televisions, hi ha un augment exponencial d'aquest corrent que ni tan sols és un corrent: és un simple retorn a les coses òbvies, les coses que saben les àvies. Una persona pot teoritzar i donar moltes voltes a milers d'arguments racionals per a prendre una decisió, però al final el mecanisme últim que activarà l'acció serà emocional. Allò que anomenem el cor.

Hem escrit molt sobre Catalunya, els horitzons, els drets a decidir. Aquí també hauríem de fer atenció al relat neurocientífic: el mecanisme que fa clic no és només racional, ni calculat. Per això quan el president Mas o el president Pujol o tants altres coneixedors del tema afirmen que ara “no toca”, davant de tantíssimes raons que admeten a favor de la independència, no estan contraposant raons contra altres raons. No estan fent dialèctica, no estan discutint la major, no estan elaborant cap teoria contrària. Estan informant sobre els sentiments, l'estat anímic col·lectiu, les forces que intueixen que hi ha disponibles, l'empenta del país, l'oportunitat..., en definitiva, conceptes no del tot racionals. Quan una persona arriba a la conclusió que ha de canviar de feina, però tot i així encara no gosa, podem dir que fa malament en aturar-se? Podem dir que els homes, i els països, som tan quadriculats que actuem immediatament seguint la lògica argumental? Com que tinc raó, automàticament i sense espera puc envair Polònia?

Quan es critica l'anomenat “independentisme exprés”, estem parlant de sistema digestiu: n'hi ha que ja es consideren ben païts, tant ells com la resta de catalans, i n'hi ha que no ho tenen tan clar. Però no només pensant en avantatges i inconvenients, en conseqüències, en viabilitats..., sinó també pensant en l'estat de l'ànima col·lectiva. Hem escoltat molt, els últims anys, aquella cançó de “ja no es tracta d'un tema sentimental, sinó d'un tema pragmàtic: la gent veu raons pràctiques per a la secessió”. No ho discuteixo, és prou clar, però hi tinc moltes coses a afegir. D'entrada, això que deia al començament: que en el moment de decidir, pesen molt més les emocions que les raons. Encara que no ens n'adonem, o encara que no vulguem adonar-nos-en. O que ho disfressem de dades acadèmiques i de grans conclusions indiscutibles. Aquest país deixarà de dir “ara no toca” quan estigui emocionalment (digestivament) preparat, o amb forces, o simplement abocat. No serà una regla de tres ni una equació ni una gran defensa jurídica ni una proposició de llei entaforada dins l'ordre del dia del Parlament: serà un pols madur, natural i imparable. Tal vegada en forma de mecaguncony.

Què ha passat aquesta setmana passada amb el debat al Parlament? Doncs no gran cosa. El pols del país, informo, no el dicten tres diputats ni les grans teories articulades, per raonables i compartides que siguin (que les comparteixo). El pols del país no es pot forçar, ni construir amb exigències, ni tan sols amb meticulosos fulls de ruta. Que es poden fer actes simbòlics i alhora útils? Sí, i tant: el 10-A perfectament coordinat per l'Alfred Bosh. Però els diputats i seguidors de SI, perillosament salvapàtries, haurien de tenir per certa una cosa: si l'independentisme és realment tan central, si realment ha madurat tant i ja hi ha l'ambient necessari per a actuar, amb urgència i tot, com és que una força central com CiU impossibilita la tramitació de la llei? Opció 1: els convergents són uns covards i uns botiflers (a banda d'uns suïcides). Opció 2: tal vegada la primera formació del país, i que ara el presideix, sap alguna cosa sobre el pols col·lectiu. Donar la raó a l'independentisme no significa prémer el botó, com si Mas fos un autòmat. Com deia al principi, tenir raó no és suficient. Per Sant Jordi un llibre, però també una rosa: raó i sentiment. I doncs, quan “tocarà”? Doncs com en totes les coses imparables, aquest moment el reconeixerem de seguida quan aparegui. De fet, no sents una remor ja molt propera?

Article publicat al diari Avui el 28 d'abril del 2011