dimecres, 17 d’octubre de 2018

La salvació d'Espanya


Espanya inicia una legislatura que pot ser de canvi tàctic o de canvi filosòfic. Si opta per la segona, voldrà dir que l’equip de Pedro Sánchez ha estat capaç d’anar més enllà de l’equip de Pedro Sánchez i consultar homes i dones d’estat sobre què hem de fer. Quina resposta civilitzada, més enllà de la repressió, fa Espanya envers el problema territorial que té plantejat a Catalunya. I ara que els més imbècils de nosaltres es posen a boicotejar actes sobre Cervantes, encara que els facin els cínics de Societat Civil Catalana, seria bo recordar que hi va haver una Espanya cervantina, prèvia al 1714 i fins i tot a la República catalana del 1640, que va durar alguns segles i que era un exemple de confederalisme avant la lettre.

M’ho deia un amic madrileny dels que considero de mentalitat oberta, durant el passat mes de novembre: “Lo que ha pasado es que, si un hijo tuyo desobedece una norma, tu deber es castigarle. ¿No?”. I això és exactament el que passa, que ens consideren els seus fills. Menors, a més. El que passa és que Espanya fa massa segles que ha deixat d’entendre’s a si mateixa com un matrimoni de conveniència entre dos regnes, dues realitats culturals i institucionals, on Tanto Monta Monta Tanto. Si s’entengués així, la frase de “si tu hijo desobedece una norma debes castigarle” esdevé masclisme o abús (o maltractament domèstic) si en el lloc de “hijo” hi posem “pareja”.

Fa massa segles que Espanya no ho veu així, i no és tan difícil d’entendre: som nosaltres els qui vam cedir les dinasties pròpies amb el Compromís de Casp i, a falta de regnat autòcton, l’única forma de defensar la nostra manera de veure el món va ser la republicana. Començant per Pau Claris, seguint pels bandolers (els nyerros no deixaven de ser fills de casa bona nostàlgics de cort pròpia) i els segadors i posteriorment, perquè no som pas estúpids, els defensors de Carles d’Àustria: vam descobrir que, sense un rei, no tindríem mai prou força per canviar res.

Entre que Espanya (Castella) va oblidar el Tanto Monta perquè va guanyar el 1714, i que Catalunya no només va perdre aleshores sinó també el 1640, i el 1923, i el 1939, doncs és normal que a poca gent se li acudeixi veure’ns d’igual a igual. El que em temo, però, és que ho hauran de fer: totes aquestes derrotes no han eliminat el problema, ni la cosmogonia pròpia, ni la llengua, ni les refotudes ganes de governar-nos lliurement. I que l’arribada de la democràcia té un vici i una virtut: el vici és que homologa Espanya com a estat democràtic a ulls del món, és a dir que disfressa els seus evidentíssims tics autoritaris, i la virtut és que ofereix a Catalunya una oportunitat de no morir, de nou, assassinada físicament. L’aplicació del 155 és la humiliació històrica més gran des del 12 de setembre de fa 300 anys, perquè ens ha ensenyat que al cap del carrer no manem. Que som un país profundament dependent. Que som fills, i no parella. Que som súbdits. I a callar.

Espanya té una oportunitat, que és entendre que no ens sentim súbdits ni fills menors. I que encara que no guanyem sempre, hem deixat clar que la incomoditat és creixent i que tenim, si no l’autodeterminació, sí la determinació. Catalunya ha de respondre’s encara la pregunta de per què no ha guanyat aquesta vegada, o com deia Alex Salmond “per què tan poca gent ens ha donat suport a escala internacional”. Essent una pregunta necessària, convé no oblidar que som encara en el segon round d’una partida llarga. Hem acabat abraçats l’un a l’altre com dos boxejadors esgotats, però hi haurà una altra envestida.

Que els partits hagin hagut d’acatar una autonomia dependent no té res a veure amb la República iniciada el dia 1-O, on tantes persones es van alliberar de forma individual i definitiva. De fet són coses que avancen en paral·lel. En el moment menys pensat, tornaran a trobar-nos preparats i organitzats més enllà del que pugui fer el govern autonòmic (que algunes coses pot fer). Si Espanya no afronta ara de forma seriosa el seu Tanto Monta pendent, i no sap tornar a una concepció cervantina de si mateixa per recrear-se eternament en Quevedo, la nova onada democràtica serà imparable. No cal que tingui forma de referèndum unilateral: Francesc Macià no duia, al programa electoral de les municipals del 1931, cap proclamació de cap República catalana. No li va fer falta. Queda un any exacte per guanyar, per exemple, un plebiscit de forma incontestable. Puigdemont i Torra saben de què parlo.


Publicat a El Punt/Avui el 12 de juny del 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada