dimecres, 17 d’octubre de 2018

Partits i independència


Va costar molts anys i molts canvis perquè CDC fes el viratge cap a l’independentisme, l’any 2012, en el seu congrés a Reus. També li va costar a CDC la factura d’aquest viratge, que va ser l’inici d’allò que es va anomenar “operació Catalunya” i que més justament o més injusta, però sí judicialment, va començar a caure de manera implacable contra militants destacats del partit. Fins al punt que fins i tot va haver de renunciar a la seva sigla, i que darrerament ha viscut un nou congrés on aposta per acompanyar una entitat política més àmplia (la Crida) encara per definir. El càstig que han rebut els convergents pel seu viratge, merescut o no, ha estat molt gran. També amb presoners i amb exiliats. El que ha succeït els darrers anys, amb aquesta sortida generacional de l’armari, és veritablement molt gros. I, tot i així, això no dona carta de credibilitat absoluta a aquest espai polític: l’independentisme necessita ara sentir que el procés avança, amb fets concrets, i això sotmet els partits a una fiscalització popular tan higiènica com difícil de gestionar.

ERC ha pagat, també en forma de judicis impresentables a consellers, a diputats i fins i tot a una presidenta del Parlament, la seva aposta pel full de ruta de Junts pel Sí. També ERC queda fortament observada per l’independentisme més ampli, i fins i tot la CUP va ser objecte de manifestacions dels CDR darrerament davant la seva seu. El que han fet el PDeCAT, ERC i la CUP (aquests últims també amb exiliats i represaliats) aquests anys ha estat molt gros. Molt molest, molt difícil, molt poc digerible per a l’Estat. L’Estat no és només que hagi intervingut l’1-O pegant la gent i trencant vidres de les escoles (si ho pensen bé, trencar el vidre d’una escola per anar a buscar una urna és un signe claríssim d’intervenció i d’ocupació armada): l’Estat actua des del 2012 vigilant de prop els partits i els seus moviments, els seus actes al Parlament i al govern, la inquietant deriva d’Artur Mas (sempre ens oblidem dels embargats Mas, Homs, Rigau...), el 9-N, el rastre dels Pujol, els empresaris que poguessin sentir-s’hi propers, les fundacions, fins i tot les entitats culturals (Jordi Cuixart és a la presó!) o cíviques (Jordi Sànchez és a la presó!)... L’Estat ha fet servir totes les seves eines repressives i no només des de l’1 d’octubre, sinó sempre que n’ha tingut ocasió. Sense vergonya, implacablement. Amb el suport del PSOE i del PSC, en tot moment. Sempre. Si fem aquest repàs, doncs, i assumint tots els errors propis, ens queda algun mínim dubte que vivim en un país ocupat per la força?

No hi ha una altra sortida de la presó i de l’exili que no passi per la independència de Catalunya, això sembla molt més segur i probable que no pas confiar en la fiscalia de l’Estat o en les vaguetats de Pedro Sánchez. Ens la tornaran a fotre. De fet, ja ens l’estan fotent. L’únic que canvia és que ara ho sabem, i que els partits i les entitats ja no poden disfressar cap renúncia sota una suposada atmosfera de “diàleg”. Tothom sap: l’atmosfera no és de diàleg, sinó d’irrespirable repressió. Ho saben també els països europeus, si bé ells no poden ni han d’intervenir fins que fem nosaltres un cop de força. En forma de reacció ciutadana (a un judici injust, a una resolució internacional...) o bé de victòria electoral més clara en unes eleccions autonòmiques anticipades (si es considera que és el moment) o sobretot d’una gran victòria electoral a les municipals del maig. La que més m’agrada és l’última pel seu caràcter plebiscitari (les municipals són “una persona, un vot”, sense reequilibris territorials), pels seus precedents històrics i pel seu caràcter incontestable i oficial. Poden passar moltes coses i cal estar preparats per a allò que no es pot preveure, i per tant cal que en una taula s’asseguin partits i entitats per provar d’estudiar-les totes.

M’agrada que hi hagi mobilitzacions ciutadanes que vigilin l’actuació dels partits. M’agrada que hi hagi iniciatives paral·leles que provin d’evitar qualsevol degradació dels mandats del 21 de desembre, m’agrada que Puigdemont agafi el timó, m’agrada que no hi hagi sortida enrere, m’agrada que no ens en refiem gaire de nosaltres mateixos i que vulguem encertar-la de debò. “La gent” no vol ser enganyada, però els militants i votants tampoc. Cal refer la confiança, muscular per al tercer round, no perdre el temps, ser sincers, ser alhora ambiciosos i decidits, i sobretot no jugar amb els somnis. S’acaba el temps de pensar.


Publicat a El Punt/Avui el 7 d'agost del 2018

Cap comentari:

Publica un comentari