dimecres, 17 d’octubre de 2018

Fer govern


Fer govern està sobrevalorat o infravalorat? Hi ha arguments per les dues bandes però m’inclino, en el moment actual, per no infravalorar-ho. Evidentment que no tot és fer govern. Evidentment que no a qualsevol preu. Evidentment que no és l’ocupar cadires per ocupar cadires, ni recular, o com a mínim amb mi que no comptin per a una cosa ni per a l’altra. El problema és que aquestes cadires tenen funcions, i competències, i pressupost: tenen poder. Tan limitat com es vulgui, però tenen poder. Crec que no es pot infravalorar, però analitzem primer l’opció d’estar sobrevalorant la cosa governamental. A veure:

Certament, som un país ocupat. Es va evidenciar l’1-O i els dies posteriors al 27-O, i la cosa encara continua. S’entén molt bé, doncs, l’estratègia de la confrontació màxima: negar-se a investir ningú que no sigui la persona escollida pels votants, en unes eleccions quasi plebiscitàries sobre Puigdemont. S’entén que el rigor democràtic i fins i tot la dignitat exigeixen complir els programes i les promeses, i també que anar a eleccions sense investir ningú (a causa dels continuats impediments de l’Estat) és una posició coherent que té els seus avantatges: posa en evidència el govern i els jutges espanyols i ofereix el missatge al món que no claudiquem. Que no ens arronsem. Entenc que sigui una opció a considerar, i molt seriosament.

D’altra banda, per limitada i observada i intervinguda que estigui la Generalitat, ja ho estava el setembre passat i tot i així es va convocar un referèndum. No hauria estat el mateix una consulta convocada i organitzada per l’ANC, posem per cas, que una de convocada pel govern amb fotografia inclosa de consellers al costat de les urnes que la policia i el CNI no van saber trobar. No és el mateix, a imatge internacional, una urna amb escut o sense. O una publicitat institucional fomentant la participació democràtica. O un govern fent una DUI en un Parlament. Tot això demana estructura, gent a les institucions, encara que sigui per no comprometre-hi ni un euro. No hi ha cap focus mundial posat damunt del Parlament si tot això no ho capitaneja o ho gestiona un president, uns consellers, un subjecte polític identificable més enllà de “la ciutadania”. Ens cal tenir poder. No ocupar seients: tenir poder, el que sigui, retallat, limitat, humiliat. Ens cal ser algú. Des de la Mancomunitat que no fem altra cosa que provar de ser algú, aprofitar qualsevol faristol que ens permeti tenir veu pròpia davant del món (i davant d’Espanya). Entenc la frustració per les limitacions que això té, perquè certament hem arribat al cap del carrer, i també entenc i fins i tot comparteixo la sospita de pactes secrets i de renúncies indignes. Caldrà descartar-los, i que quedi ben clar el comandament de Puigdemont des de Berlín. Fer compatible governar allò governable amb mantenir el litigi fins al final. Si és així, l’opció de fer govern amb el famós pla D és possible.

Demano aquestes garanties. Cal que en l’àmbit internacional es continuï veient obert el conflicte, com ho està des del dia 27 d’octubre amb una declaració que va aturar el temps i que no té res de simbòlica. Que es denunciï la situació dels presos polítics i dels exiliats, que es retrati el neoautoritarisme d’Espanya, que es forci la intervenció d’altres estats o d’altres subjectes polítics per a una solució democràtica, que es faci valer l’1-O. Tot això, teòricament (teòricament), no hauria de ser incompatible amb fer govern. Si no hi ha pactes inconfessables, això no hauria de ser incompatible. I no té res a veure amb la tesi del “50%” o d’”ampliar la base” que tant sona, i que tant sona a excusa. En tot cas, Puigdemont té prou clar no fer govern a qualsevol preu: si no, no hauria forçat la màquina fins aquí.

El 27-O es va aturar el temps i crec que continuarà aturat fins que es forci Espanya a comportar-se civilitzadament. Si no hi ha garanties de poder fer respectar l’autodeterminació de Catalunya, en pau i democràcia i sense persecucions, potser val més que tot rebenti. És això el que s’està provant de forçar i de garantir: de fet, la carta de rebentar-ho tot encara hi és i es mantindrà durant dues setmanes. I, al capdavall, “rebentar-ho tot” no deixa de ser (per ara) anar a unes eleccions... autonòmiques. Ningú no hi proposa per ara una alternativa. I hi adjunto una previsió: si no les tenim aquest juliol, les tindrem abans d’un any i seran un altre tipus de plebiscit. La “normalitat” no tornarà. Ni amb govern, ni sense.

Publicat a El Punt/Avui el 8 de maig del 2018

Cap comentari:

Publica un comentari