divendres, 16 de febrer de 2018

Waterloo


“¿Ser catalán todavía no está prohibido, no?”. Aquesta frase de l’hoteler Joan Gaspart a una cadena de televisió espanyola té una importància filosòfica, política i estratègica determinant per al moment actual. Venia a dir i a deixar com a obvi que ser independentista sí que està prohibit, aquesta és la primera dada. En tenim prou indicis: ser independentista és avui motiu de sospita, d’odi, de restricció de llibertats bàsiques i de drets fonamentals, i fins i tot de persecució. Però ser català és quelcom més inevitable, més natural, i fa anys que mantinc la tesi que l’independentisme era i és inevitable pel simple fet que som catalans i que no podem deixar de ser-ho. Per això ataquen tan sovint TV3, o la immersió lingüística, o el TC anul·la l’obligatorietat d’atendre en català als establiments. Saben perfectament que aquesta és l’arrel del problema: les arrels. I ja podem anar-nos mofant dels debats “essencialistes”, perquè les essències tenen una cosa: que són essencials.

Segon punt: per a protegir la catalanitat o la identitat, ens cal com a mínim un autogovern. Per tant, compte amb infravalorar l’autonomia que va aconseguir Macià, que no va aconseguir Cambó (per pusil·lànime), que va recuperar Tarradellas i que va dignificar Pujol. És una autonomia insuficient, retallada, humiliada, que Maragall va demostrar que no pot créixer i de la qual Mas va certificar la seva crisi de creixement. El moviment independentista actual respon a una insuficiència claríssima d’aquesta autonomia, i per això avui sovint fins i tot en reneguem: però compte, perquè ells saben que autogovern és sinònim de catalanitat. Saben que, si renunciem a l’autonomia, renunciem al manteniment del nostre sistema institucional propi i per tant a bona part de la gestió del nostre univers simbòlic, de la nostra cultura, de la nostra llengua, del nostre ensenyament, de la nostra salut, de les nostres competències, etcètera. Ho saben i no només saben això: saben que ens volen destruir. Saben que volen anar a l’arrel del problema, a les arrels del problema, i saben que volen venjança i humiliació. Tenen una oportunitat d’or per a executar el seu odi (avui indissimulable) fins a les últimes conseqüències, perquè tenen les lleis i els àrbitres a favor. Ho faran servir. Empresonen, persegueixen, amenacen, embarguen, castiguen, vulneren Drets Humans bàsics, provoquen exilis, escarneixen, menteixen i difamen. Com s’explica tot això sense un odi profund, sense un instint de venjança profund? No hi ha cap dubte: volen aniquilar-ho tot. El proper és l’autonomia. Valorem-la, i si entenem això podem passar al següent paràgraf:

La República es va proclamar. Això és un fet. El que els molesta no és que fos llei, que no ho va ser mai perquè no va ser executada ni va entrar en vigor, el que els molesta és que es fes. El que els molesta no és que Puigdemont sigui president d’una autonomia, perquè legalment no ho és: el que els molesta és que Puigdemont sigui president de Catalunya per a com a mínim la meitat de la població catalana i bona part de l’espanyola, el que els preocupa són els focus mundials posats a Brussel·les i no a Sant Jaume. En el fons no els preocupa el DOGC, els preocupa el que cregui la gent. L’imaginari nou que hem creat, la naixent República catalana. Reprimida, perseguida, prohibida, el que vulguin: però proclamada. Com continua sent, per molts de nosaltres, president en funcions el Molt Honorable senyor Carles Puigdemont. Per tant, aquí hi ha un gran camí per córrer: cal conservar i gestionar l’autonomia? Sí. De la mateixa manera que crec que calia votar “sí” a l’Estatut. Ara bé: convé construir una cosa paral·lela, una comunitat paral·lela, un imaginari paral·lel que tingui la tossudesa d’existir, i de fer, més que no pas la il·lusa pretensió de ser acceptada i legalitzada pel sistema autoritari espanyol? I tant que convé. Hem de començar a veure-ho més que mai, que tenim una República proclamada, que hi creiem i que mentrestant sabrem administrar allò que ens pugui bonament conferir el sistema autonòmic espanyol. Al capdavall, això de gestionar l’autonomia a favor d’una causa superior no és res que no haguem fet des de fa 40 anys: se’n diu Cavall de Troia. Per cert, el seu Cavall de Troia seria la nostra renúncia a gestionar-ho o bé, o també, renunciar a la presidència de Puigdemont, o a la República que vam proclamar el 27 d’octubre. No succeirà ni una cosa ni l’altra, no renunciarem ni a l’autonomia legal ni al president legítim ni a la República factual. I, a banda de no renunciar a res, construirem una cosa nova sota una legalitat civilitzada. I d’això se’n diu Waterloo.


Publicat a Elmón.cat el 2 de febrer del 2018

Cap comentari:

Publica un comentari