Ales a l'esquena

Distrets com estem amb l’actualitat més candent (cada dia més candent), amb els afers professionals més immediats o amb l’última anècdota político-festiva, costa que ens aturem a fixar-nos en les actituds. D’actituds davant la vida n’hi ha per triar i remenar, és clar, i tots pretenem agafar-nos a alguna que almenys ens sembli una mica lloable. Prendre una actitud, a determinades edats, ja no és fer seguiment de l’instint o de l’aprenentatge (“és que jo sóc així”) sinó que implica prendre una decisió. Com si ens trobéssim tots en una botiga de disfresses i estiguéssim obligats a escollir la que més ens agrada, però amb una condició: la disfressa no es pot canviar més d’una vegada durant la vida, i això només en els casos de gent amb molta sort. Per a la resta, es tracta de vestits que queden cosits al cos de forma quasi inseparable i que defineixen la nostra imatge cap als altres i cap a nosaltres mateixos. O sigui que sovint són decisions que impliquen molta renúncia, però que tard o d’hora ningú no pot eludir. Sempre sabem identificar al nostre voltant aquell que ha adoptat una actitud més serena i responsable, o bé aquell que ha preferit la màscara més frívola, o bé el posat més tràgic, o el més valent. Tots coneixem algú que adopta una actitud més sacrificada envers els altres, o bé aquell que prefereix que se sacrifiquin per ell (i que a tot arreu porta un notori cucurutxo de princesa que grata els sostres). O bé l’introvertit, o l’inquiet, o el narcisista, o el treballador incansable. N’hi ha que prefereixen ser més Clarks Kents anònims i d’altres que, per contra, decideixen invocar els seus orígens a Krypton per a salvar la humanitat. Que siguin disfresses no vol dir que siguin mentida: només vol dir que són papers en els quals ens trobem còmodes, potser perquè no en coneixem cap altre, potser perquè ens justifica l’existència.Cadascú passeja pel carrer exhibint el seu motiu de viure, siguimés explícit o menys. Un d’aquests motius, que massa poques vegades aplaudim, és el de fer la vida més bonica. Hi ha gent així. I és molt agradable escriure que hi ha gent així.

Fer la vida més bonica és una actitud que molts atribuirien als artistes, als creadors, als qui poden començar i acabar una peça musical o un llibre. I és cert que aquest tipus de persones amb talent poden enllestir una obra i aconseguir d’aquesta manera aportar un intent de bellesa perdurable. Diria que jo en sé una mica (i només a estones). Però no és aquesta actitud artesanal, creativa, constructiva, estètica a què em refereixo. Estic parlant de persones que fan de la bellesa la seva raó de ser, des de l’hora que es lleven fins que tanquen els ulls. Ho fan de forma gratuïta, amb una profunda humilitat, deixant el testimoni de l’instant exclusivament als éssers que tenen a prop: i si qui tenen a prop és una gata que es limita a fer cara d’esperar l’autobús, doncs amb la gata. A aquest tipus d’àngels o de fades o de bruixots no els obsessiona gaire que es parli d’ells, ni plasmar el llegat del seu caràcter en la història, ni preveure la manera exacta com es desenvoluparà el seu funeral i quines persones ploraran més o ploraran menys.No és que no tinguin vanitat, segur que la majoria agrairien poder transcendir una miqueta més. Però en general es limiten a embellir una conversa, una trobada o una celebració, mitjançant detalls quasi imperceptibles que senzillament fan que tot flueixi de forma més bella. Tampoc no és que facin la vida més fàcil: es tracta de gent, repeteixo, que fan la vida més bonica. I prou. Bonica vol dir bonica, no vol dir que no hi hagi tragèdia ni avorriment. Poden fer patir, com tothom.Només que han decidit anar més enllà de la crua realitat.Com que tenen ales a l’esquena, han sabut descobrir la trampa, la mentida. Saben el valor de les convencions, evidentment, però també saben que algunes són un perillosíssim engany. L’edat de les persones. El divorci entre ficció i realitat. Que el futur existeixi. I les més bèsties de totes, com la teoria de l’evolució o la grotesca i devastadora llei de la gravetat.

I sé, estic segur que vostè, el de les plomes de falcó reial, ja sap de què parlo: i doncs, de què té por?

Publicat al diari AVUI. 4-04-2007