dimarts, 26 de febrer de 2013

Estructures de nació


Com que d'estat no en tenim, la nostra nació ha de tenir estructures fortes: una idea tan bàsica ens l'hem deixada eclipsar, crec que excessivament, pels discursos sobre les estructures d'estat. Que facin falta aquestes estructures no hauria de fer-nos oblidar les que ja tenim. En matèria cultural això és prou clar, no té sentit deixar-se distreure per l'estatalisme justament quan els recursos de la Generalitat estan dèbils, quan els equipaments nacionals trontollen i quan segurament és tant o més important reforçar el vessant civil, la comunitat emocional i la cooperació. Pots oferir una eficient, tecnocràtica i fins i tot afrancesada gestió quan tens un estat, però quan no el tens pots arribar a caure en la buidor i en la fredor. El fum estatalista, avui tan seductor, és perillós quan encara tenim prou feina a reforçar la nació que ens justifica. Macià mateix ja ho va patir i és la trampa en què sempre hem caigut quan hem fet cas dels “federalistes” de tota la vida: començant la casa per la teulada, o més ben dit per una bonica façana, descuidem els pilars bàsics i no avancem.

Ja vaig escriure que hem d'aspirar més a una nació estat que no pas a un estat nació, i això no fa referència només a la gestió de la cultura ni a la llengua ni als sentiments. També té a veure amb maneres de fer, d'organitzar-se socialment i del paper de la participació civil en els assumptes d'interès general.

Una nació estat no pretén fer-ho tot des de l'àmbit públic: Catalunya no ho ha fet mai, ni en sanitat, ni en educació, ni en benestar social, ni tampoc no ho haurà de fer quan esdevingui sobirana. Una nació estat deixa prou marge a la societat civil perquè s'organitzi i s'expressi sense excessives tuteles, sense haver de demanar permís sempre, i deixant que l'individu participi activament en les tasques col·lectives. Dit a tall d'exemple, la Sagrada Família fa més de 100 anys que no rep ni un euro públic per a la seva construcció i en canvi és símbol del nostre èxit turisticocultural: entre això i la poca llibertat (almenys econòmica) d'un Teatre “Lliure”, hi hauria d'haver molts grisos i moltes escales. I tot això sense renunciar a un poderós estat del benestar, més aviat tot el contrari: quan la societat civil perd la por d'organitzar-se i emprendre lliurement els projectes, amb o sense ajut de les administracions, amb o sense bones lleis del mecenatge, l'estat social esdevé més eficient i alhora més eficaç, menys hipercontrolador i menys artificial.

Una nació estat és un model social personalista. Prat de la Riba, que era un gran seguidor de Taine, ja advertia que la Revolució Francesa va passar de ser alliberadora a ser jacobina i centralista; el contrari era el self-government d'Anglaterra, on el centre no és l'estat sinó l'individu. I el que jo dic és que Catalunya no s'ha de centrar ni només en l'estat ni només en l'individu, sinó en un ens viu i meravellós que se situa al bell mig: la nació. I les estructures de nació són llengua i símbols, sí, però són molt més: són societat organitzada, associacions i fundacions, el dret civil propi, l'hereu i el fadristern, els emprenedors de tota mida, els ateneus i els teatres i les biblioteques populars, els patrons i mecenes, les corals i les colles i les cobles, les mútues i cooperatives, les escoles d'oficis, els col·legis, les llotges, les manifestacions massives al carrer. Etcètera. La nació estat contra l'estat nació: aquest nou país només aguantarà si el fem a la nostra manera.
Publicat a El Punt/ Avui el 25 de febrer del 2013

Cap comentari:

Publica un comentari