divendres, 1 d’abril de 2005

La mesura de les coses

Les hores d’espera en aquests aeroports deficients, sempre amb retards i sempre en vaga de neteja, obliguen a acabar passant revista als llibres del quiosc. Aquesta Setmana Santa vaig poder fer una ràpida ullada als bibelots que s’exposen als seus prestatges, i vaig comprovar una curiosa constant en molts best sellers: el nom de l’autor apareix damunt de tot, abans que res, amb lletres immenses que ofeguen tot l’interès que pugui tenir el títol de l’obra. Queda clar que la qualitat del llibre és avalada per una signatura, i no per la invitació que pugui contenir el seu títol. I quan no és així, quan hi ha excepcions, aleshores en tot cas el nom de l’autor ostenta la mateixa mida que el títol del llibre. Mai ni un mil·límetre menys. Es tracta, suposo, d’evitar que l’ego de l’autor quedi eclipsat –només faltaria!– pel contingut de la seva pròpia obra. Quantes coses que hi tindria a dir Freud, a tot això.

Sovint la mesura de les coses, de la importància de les coses, és una mesura física. Centímetres, mil·límetres, metres quadrats, grams i quilos. Aquest fenomen dels best sellers em va recordar l’estupor que sempre m’ha provocat llegir un programa d’òpera o de música clàssica: què vol dir, Lorin Maazel per sobre de Txaikovski. On s’és vist. Què hi fa, José Carreras per damunt de Mozart. O la Caballé per damunt del pobre i indefens Verdi. Ja em perdonarà l’amic de la família Bruno Gelber, però em fa mal a la vista que tot un Beethoven aparegui agenollat sota les seves indiscutibles virtuts pianístiques. Totes aquestes dissonàncies es fan, suposo, amb el pretext que uns són vius i els altres són morts, i que la importància que té el concert és la manera d’interpretar un clàssic ja consagrat. Home, això és com si el meu admiradíssim Joan F. Mira hagués col·locat el seu digne nom per damunt de Dante Alighieri en la traducció de la Divina Comèdia. Sovint he mirat el programa d’un concert i m’he sentit com si em trobés davant d’un sacrilegi, d’una apropiació indeguda, d’una profanació de les tombes dels mestres. Una obra la pots fer teva, sí, però o bé pagues uns royalties o bé promets no enfilar-te al pedestal del seu autor amb aires d’haver-lo reencarnat. Però queda clar, tot i així, que avui els cartells de concerts pretenen atreure el públic més per la figura viva de Daniel Barenboim que per la ja enterrada figura de Johannes Brahms. No deixa d’intrigar-me què és exactament el que vol escoltar el públic, quin percentatge exacte de Brahms i quin de Barenboim volen sentir. Estic convençut, i fermament, que la proporció desitjada no és la que queda reflectida en el cartell.

També en cinema. Des dels anys del No-Do, les bombetes que presentaven una nova pel·lícula destacaven clarament Clark Glable abans de res, i fins i tot s’hi va arribar a escriure coses com Clark Gable ¡En Vivo! per humiliar definitivament guionistes, directors i altres bons actors condemnats a ser secundaris. Cada dia m’atreuen menys els intèrprets de les obres, em fixo menys en els actors, evito més aquella manera de jutjar les obres en funció de com treballa, aquest. Potser per vocació professional, me’n vaig directe al guió. Que és la idea, al capdavall. L’origen. Els intèrprets que interpretin, però la veritable màgia resideix en la nit de lluna plena que va impregnar els dits de Debussy. Aquí és on volem anar. Donem la mida exacta a les coses, els mil·límetres adequats, les negretes i cursives rigorosament merescudes. Posem una avinguda als molt honorables presidents i un carreró sense sortida als presidents no honorables. Posem la quantitat justa de tinta als titulars dels diaris, posem en portada el veritable autor de l’Estatut –el PSOE– i després en un racó que parli en Saura. Posem l’autenticitat per damunt de les veus dels intèrprets, i així ens podrem acostar al missatge original, el que és important i universal. Tots tenim nocturns com els de Chopin, tots hem viscut històries d’amor dignes de pel·lícula, tots hem volgut immortalitzar un instant. Posem les lletres més grosses, doncs, a les obres i als autors de debò. En ells recau la nostra immortalitat.

Publicat al diari AVUI. 1-04-2005

Cap comentari:

Publica un comentari