Momentum

A les 8:32 d’un 2 d’octubre, Björk penja dedicada a Catalunya la seva cançó “declare independence”. Des de les 8:33 d’aquell dia tot ha estat recollir pilotes mortes, salvar mobles, guanyar temps, buscar raons. No hi ha cap moble que puguis salvar quan t’has venut les joies de la mare, no hi ha raons que puguis trobar en el contenidor de les excuses i no hi ha temps a guanyar quan has perdut l’instant. No és més tard quan han d’entrar els violins. No hi ha més dies que llonganisses, ni cada dia s’alinearan els astres. No podràs fer-li aquest petó demà, pensant que ja us trucareu. Pots perdre el teu tren, evidentment: ens ha passat a tots. De fet, el desig extrem d’encertar el tret pot fer-te fallar-lo. I després aprens, i hi tornes, o no. Però, si recordes aquells dies, l’ocasió mai no es va presentar exactament quan (ni com) te l’esperaves. Si alguna cosa hem comprovat aquests anys és que un momentum no és una cosa a esperar. Funciona a l’inrevés: és Björk qui sempre t’espera a tu.

Tot esperant (o fins i tot prometent) altres momentums, ens han pres la pilota. Després de Cruyff ja tothom sap que marcar un gol és un instant, un momentum, però que posseir la pilota és fer-te amo del temps. A aquestes alçades és obscenament clar que la taula de diàleg busca guanyar temps davant la falta d’idees, però que no el troba. I no el troba perquè una cosa és pretendre recuperar la pilota i una altra, molt més indigna, és demanar l’hora a l’àrbitre. També la lluita judicial a Europa pot derivar l’any que ve en un màgic momentum, certament, però l’únic truc rere tanta màgia és la feina dels bons advocats: tota la resta l’ha de posar la il·lusió. Ni tan sols la política té la culpa de tot. Un país amb un quadre maniacodepressiu no sabrà què fer amb cap jugada mestra, ni tan sols tenint la solució als nassos, o la porteria buida, o la noia pensant per què no em besa aquest imbècil. No té sentit treure a galopar el cavall blanc quan encara amb prou feines sabem treure’l del pantà de la tristesa. No hi ha cap màgia per a qui no creu en res. I no era això, collons, no era això. Fa quatre anys que ens dediquem a buscar culpables i a escoltar serrallongues d’escopeta de fira, herois de la pista d’autos de xoc barallant-se per la medalla de la raó. En veritat no funcionaran ni el pragmatisme ni la màgia, perquè mai no s’ha tractat de preparar-se per a cap momentum, sinó de ser el momentum. El vam fer, el vam ser. Fa poc he pogut comprovar com aquella persona tan autocrítica, tan dubtosa d’ella mateixa, ha acabat d’escriure una novel·la fantàstica. És aquest l’instant definitiu, i no pas el dia en què l’obra sortirà a la llum. El momentum és ara, és aquest, i consisteix molt més en tornar al camp que no pas en plantejar-se cap remuntada. El pitjor espectacle no és el de la derrota, sinó el de la paràlisi. No em diguis que aviat passarà un estel fugaç, perquè els que ens hem d’encendre a tota velocitat som nosaltres. Els estels, com Björk, ja hi són sempre.

Ni el momentum més perfecte no funcionarà si ens enxampa en aquesta espiral. En quatre anys hem vist en directe com els nostres fills passaven d’encomanar-se d’il·lusió a passar-se a l’altra banda de la vorera. No és resultadisme, ni veure’ns massa perdedors: és veure’ns fer el pallasso. Ells sí que no poden perdre el temps. Ara mateix qualsevol proposta d’un líder polític autonòmic sobre la independència i els momentums serà resposta, per una bona part del jovent, amb un condescendent “ok boomer”. Ha anat molt ràpid tot, sí. Massa. Tan concentrats com hem estat en marcar gols i en buscar quina és la nostra càmera, no hem vist que fèiem vistosos xuts a l’aire i que corríem amb els pantalons als turmells. Ja no és haver renunciat a guanyar, el més imperdonable és haver renunciat a jugar i reduir-ho tot en una vergonyosa baralla al vestidor. Pitjor que la manca de reconeixement internacional és que ja no ens reconeguem al mirall, pitjor que les DUIs suspeses són les ànimes suspeses. 

Després del seu llarg bloqueig, aquella nova novel·lista ha magnificat la seva obra. Jo també em vaig quedar bloquejat un dia a terra, però des de llavors que no paro d’enviar llums. Una bona colla de bullyers han decidit fer-nos perdre la il·lusió, i una altra colla ens volen vendre pastanagues. Però ets tu el moment favorable, l’única llum al final del túnel, l’única base a eixamplar. Són els astres els que esperen que ens alineem. Sort que ells, com que tenen pressa, saben esperar.

Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2021