Laporta el modernista

Deia Francesc-Marc Álvaro en un tuit que “Laporta, modernista, guanya Font, noucentista. Som aquí”. No entra a jutjar-ho, però jo sí que ho faré. No es tracta de desqualificar cap dels dos moviments, ni cap de les dues actituds (rauxa i seny, emoció i raó, etcètera) sinó de determinar què ens convé ara i en quina dosi. En aquestes eleccions a la presidència del Barça ha guanyat un lema profundament emocional (“Estimem el Barça”) per damunt d’un altre més genèric (“Sí al Futur”) i una actitud més impactant i creativa (la lona a Madrid) per damunt d’una proposta estudiada i recontraestudiada. Contrasta això amb al prebiscit entre les dues grans forces independentistes al Parlament, que s’ha resolt favorablement a ERC (“ara toca diàleg”) i per pocs punts en contra de JxCat (“aplicarem la DUI”). Per tant l’observació de Francesc-Marc Álvaro és més que oportuna, i jo ho transformo en pregunta: on dimonis som?

Ho discutia amb en Toni Aira arran del seu últim llibre, “La política de les emocions”, on em sembla que la intenció de l’autor no era només la de descriure un món dominat pels sentiments, sinó advertir del seu excés (que derivaria en populisme, en precipitacions, etcètera). I jo li preguntava si, quan t’estan arrencant amb buldòzers el bosc del davant, o t’estan maltractant algú estimat, és de rebut que el teu amic et digui que ara no toca ser emocional. Perdó: si en algun moment toca ser emocional, és ara. Quan, si no? A favor de la tesi, admetré que això tampoc no pot derivar en el típic cas del pare a qui han matat un fill i que demana pena de mort o que es pren la justícia per la seva banda. Evidentment, l’excés d’emocionalitat pot provocar desastres i més d’una injustícia. Aquí la pregunta és, doncs, en quina mesura l’emoció se’ns pot transformar en una virtut i a partir de quin moment passa a ser un monstre amagat que ens pot autodestruir. Només hi poso una condició: que no es consideri que la raó no pot ser, també, autodestructiva. Que pensar massa, calcular massa, no pot ser també un monstre malèvol. Quan t’estan arrencant els arbres, quan et volen aniquilar, potser és l’excés de raó allò que pot trair-te.

L’avantatge del Modernisme és que és transparent: mostra les idees més boges obertes en canal, busca tocar el cel, s’exposa com un fet natural que brolla, elimina l’avorriment estètic i ens transporta enllà dels nostres límits. També és força car, tot cal dir-ho. Però a banda de comptar també amb la racionalitat (els plànols, els materials, la tècnica), perdura perquè és bell i ambiciós, i totes les coses belles contenen veritat. L’avantatge del Noucentisme és que és pràctic, eficient, va per feina i es dirigeix a fer la vida més fàcil i no tant a fer-la més bonica. Evidentment que té cor, però posa els sentiments en un segon terme perquè els sentiments ja se suposen i tothom té els seus i no acaben afavorint el diàleg, l’entesa ni la construcció de solucions favorables a la majoria. El Noucentisme és més democràtic, el Modernisme és més genial. El primer calcula, el segon imagina. I ara que ja sabem que ambdues ànimes ens serveixen per a coses diferents, i que la quadrícula de Cerdà és molt pràctica però que està millor amb fragments de color i fantasia, quina és la fórmula recomanable per al nostre mal d’avui?

Sense estratègia i bona gestió, pots ensopegar: si has de fer la DUI, estigues preparat. D’acord. Lliçó apresa, sobretot perquè amb els sentiments no s’hi juga. Ara bé: sense emoció i sense bellesa, oblidarem per a què estem treballant. Sense amor, deixarem passar els buldòzers i acabarem creient que no n’hi ha per tant (“Primer l’amor, després la tècnica”, ens deia Gaudí). Sense imaginació, no trobarem escletxes blaves entre la boira perquè estarem prou distrets gestionant el dia a dia. Crec que Laporta ens ha fet un advertiment: prou de mirar cap avall. No oblidem a què hem vingut, en aquesta vida. I en tot cas a mi, si m’heu d’estimar, no m’estimeu amb càlcul. No en els moments definitius, no davant de l’altar, no quan us necessiti. Us ho demano si us plau.

Publicat a E Punt/Avui el 12 de març del 2021