Renaixença

Ara que ens aniran aixecant les restriccions, haurem de decidir. Tot. Bé, quasi tot. No decidim absolutament res quan naixem, però ho decidim quasi tot quan renaixem. L’experiència ens hi obliga: és com el dilema constant sobre si Díaz Ayuso l’encerta o no, és a dir, sobre quants morts són admissibles. Si ens ho haguessin preguntat fa només un any, la resposta hauria estat que cap mort no és admissible, per favor, quina pregunta. Totes les mesures són poques per a salvar qualsevol vida, diríem. Però ara que comencem a aixecar les restriccions i els ànims, en canvi, ens pertoca decidir quin grau de risc exacte volem córrer: un 1% d’erraté és raonable? Un 20% de vacunats ja ens permet sopar fora? Quants morts més estem disposats a assumir, quantes persones a la UCI, i de quines edats? I no només ara, sinó en el futur: quants malalts són una quantitat raonable? Tot això són decisions que prenem ara en directe, de forma més o menys improvisada, però n’haurem de prendre moltes més: i això és un luxe, i això és una condemna. La “nova normalitat” no va només sobre virus. El nou món prendrà una tendència i uns colors que dependran de nosaltres. I no hi ha excuses, caldrà decidir en quina direcció volem renéixer.

Té un punt angoixant, això de renéixer: per una banda se t’obren diverses opcions i fins i tot una bella finestra a allò inesperat, però de l’altra has de saber no equivocar-te i estimar els cordons umbilicals d’on provens. Fa mal perquè néixer és impossible sense plorar. Una cosa tan bella com començar a respirar ve indefectiblement lligada al drama. De fet aquest nou món fa anys que ens ve avisant amb assajos, proves d’estrès, dilemes precoços i avatars experimentals: per exemple, Catalunya va decidir l’any 2017 que volia explorar els seus límits i Espanya va decidir evitar a qualsevol preu que tornés a succeir un 2017. Ambdues són decisions de renaixença: Catalunya, malgrat haver perdut la seva aposta, va formular una aposta per avançar (cap al desconegut, però avançar i créixer); i Espanya, malgrat haver guanyat la seva aposta, va dirigir-la a retrocedir en drets i llibertats. Veurem quina de les dues apostes té futur a llarg termini. Ara costa de veure perquè, com deia, en els primers moments de vida pertoca plorar i bramar. 

Després caldrà també saber quina aposta pensa fer Europa: ens encaminem a una federació de democràcies plenes, amb respecte a les minories i als drets socials, o bé a un club de col·legues que no es trepitgen les mànegues en els afers interiors? Tothom sap que no és el mateix un Brexit que un Spainxit, tant en termes de qualitat democràtica com de viabilitat econòmica, però qui ha de decidir és Europa. Seré més concret: per incompareixença dels estats (o d’un criteri comú entre ells), bona part del nostre futur queda en mans dels tribunals europeus. Aquest és el nou ordre crucial que està per decidir: Europa pot renéixer amb un salt hamiltonià o bé esdevenir, en canvi, el continent del cinisme. Sí, el mateix cinisme que va dur als drames dels anys 30.

Què vols? Com vols el teu futur? Com vols ser, a partir d’ara? Realment és cert que “mai més res no serà el mateix”? Qui ho diu? I vols dir, que la mascareta “ha vingut per quedar-se”? Hi tenim alguna cosa a dir, nosaltres, o ja no? Podrem saltar les fogueres per Sant Joan, ens permetrem fer festes majors? No si “ens permetran”, no: ens ho permetrem, col·lectivament? Volem fer festes majors? Fins a quin punt, ho volem? Quin grau hi ha hagut de repressió administrativa en tot plegat, i quin grau d’auto-repressió personal o col·lectiva? Tot allò que pertany al passat, ho enterrem o li donem una segona vida? Com estàs, per cert? Has canviat, has evolucionat, veus les coses de forma diferent? Quina part de tu es queda igual i quina vol créixer? Quina part de tu prefereix ara delegar les decisions en els altres, o en la inèrcia, o en l’ordre i la llei, o en allò conegut? Preguntem-nos si a partir d’ara quedar-nos quiets ho entendrem com a victòria o com a derrota. Aquesta resposta, passi el que passi, sí que només depèn de nosaltres. De tu, específicament. Sí, de tu, parlo de tu. 

Construir un nou ordre demana decidir si posarem més diners en sanitat, o si sabrem calcular millor les nostres forces, o si involucionarem cap la cultura de l’autoritarisme (disfressat d’ordre) i de la por (disfressada de prudència). O és que ens quedarem asseguts a terra per tota la vida? Perquè jo, t’ho ben asseguro, he decidit que no.

Publicat al diari Ara el 3 de maig del 2021