dimecres, 9 de gener de 2008

La revolució sexual

Recordo que fa dos o tres anys els mitjans sensacionalistes donaven la sensacional informació que el fill de John Lennon sortia amb la filla de Mick Jagger, amb l’inevitable subtítol sobre la fi de la secular rivalitat entre Beatles i Stones (o “els Rollings”, com defensa l’amic Alzamora) arran del fabulós acoblament sentimental. S’aventurava també, és clar,una nova dinastia on es barrejaria la sang dels Reis del Pop amb la de Ses Satàniques Majestats. Ni tan sols s’estalviaven detalls nauseabunds com el fet que Sean Lennon va seduir la demoníaca criatura tocant-li Imagine al piano, com si en lloc de teclejar l’Steinway acariciés la fusta del taüt del pare per aconseguir els seus objectius libidinosos. Un muntatge perpetrat per les discogràfiques i per Lady Macbeth-Ono, eternament enganxada a la calculadora. Tot plegat infumable, obscè, sacríleg i apostàtic i necròfag. La prova de la inconsistència de l’invent és que l’última notícia d’Elisabeth (aquesta filla d’un nen pijo del London School of Economics com és Mick Jagger) fou que l’havien enxampada en un club nocturn de Londres en plena còpula amb el seu nou amant, que és l’única cosa que espero que fes el jove Lennon amb ella: abusar-ne carnalment, exhibir la seva naturalesa invertebrada, riure’s d’una sang que sens dubte té talent per a encendre flames i per a fer el rèptil però condemnada a no acabar de tenir mai cap satisfaction. La resta, negoci. Seguir les ordres de la mama, i fer molta cara de John. Cap missatge interessant ni creïble.

Diu que l'Emperador de França i Carla Bruni es casen, dos mesos després d’haver-se conegut i quatre mesos escassos després del presidencial divorci. Els subtítols ja van apareixent, i fan referència a la unió entre la dreta puixant i la intel·lectualitat d’esquerres soixantehuitarde, entre la solidesa d’una roca d’escullera i la poètica divagació de les sinuositats del mar. Brollaran les sospites d’amor de conveniència i les rèpliques que apuntaran a l’enveja, fins que un bon dia Napoleó, que en Nicolas Sarkozy ha trobat la seva reencarnació indubtable, haurà de recordar que en la seva cerimònia d’autocoronació només va jurar“no augmentar cap impost”(literalment, i a principis del segle XIX!) i “governar ambl’únic objectiu de l’interès, la felicitat i la glòria del poble francès”. Proposo donar una oportunitat a la parella, atès que en aquest cas no sembla tractar-se d’alquímia sinó de veritable química, però també considero tan fantàstica com versemblant la metàfora que aquesta unió suposa de la mort de l’esquerra i de la dreta, per donar pas a un tipus de patriotisme transparent,humà i apassionat. La perdedora Ségolène ja veia que evocar l’orgull o la grandeur era indispensable per accediral tron, però li va faltar rigor als llavis i vigor als ulls. Convé fer l’advertiment que en la seva anterior vida, a Sarkozy li fou retirada per Beethoven la dedicatòria que li havia fet de tota la simfonia Heroica en l’instant que el músic va tenir notícia de la coronació. Ser emperador no era gens revolucionari ni liberal: ara empregunto què opinaria Beethoven de les conquestes amoroses en la nova vida del conqueridor francès.Segur que fins i tot Lennon,desdels llençols blancs,ho consideraria profundament revolucionari.

Alguns creuen que la revolució sexual és la necessària derivació de la revolució obrera i la revolució cultural pronosticades per Marx,però ha succeït que aquesta evolució comença a produir-se un cop fracassat el comunisme i el socialisme i esberlant-se la dogmàtica conservadora de dretes i d’esquerres. L’Imagine de Lennon no negava que hi hagués cel i infern (és a dir bé i mal), només convidava a imaginar que no existissin: això és el que hauria d’haver entès el burro del seu fill impregnant-se ambla Jagger, que tot no s’hi val. Bruni i Sarkozy beuen d’una revolució silenciosa que té aspectes frívols però que es basa en la llibertat, l’alegria, la capacitat de superació i laconfiança: per això enllaça amb Napoleó i amb Beethoven, perquè planta cara al destí. I és que això del destí o del fracàs són espantalls que ens poden fer una miqueta de por... però que mai no hand’intimidar-nos.

Publicat al diari AVUI. 9-01-2008

Cap comentari:

Publica un comentari