dijous, 24 de gener de 2008

La Tresa i la matèria

Aquest diumenge vaig dinar al restaurant Ca la Tresa de Sarrià, aparentment per casualitat: diguem que no estava gens previst i que anar-hi fou una improvisació total.Pels esdeveniments que després hi van succeir, i que tenen a veure amb la màgia deles coincidències més sorprenents i impensables, així com amb el llibre de dedicatòries i la passió lectora de l’amfitrió senyor Sebastià (i també un detall de l’Emili Teixidor), només podia arribar a una conclusió que he après recentment: que les casualitats són les costures de la divinitat. Però el propòsit d’aquest article no és espantar el lector amb confirmacions sobre el món espiritual que ens envolta i ens observa, molt més del que imaginem, sinó parlar de les frases que em va dirigir un Josep Maria Espinàs incondicional de l’establiment, que m’explica que està a punt de treure un llibre sobre l’ofici. Sobre l’ofici d’escriure.


Recordo la presentació del meu primer llibre a Proa, en què venint d’on jo venia em vaig sentir obligat a fer un elogi del hobby: les vies d’accés a la carrera literària són sovint les hores lliures, l’artesania no remunerada, l’amor a l’art. És com voler accedir al món del surf, o el de la petanca d’elit: tasca d’amateurs, tasca d’amadors. No em penedeixo per tant d’haver fet aquesta defensa de l’afició, però en efecte tard o d’hora et trobes cara a cara amb la vocació. I per tant, amb l’ofici. M’explicava l’Espinàs que la vanitat ha fet perdre grans novel·les i tal vegada també grans escriptors (“estic segur que serà vostè tot un geni, però ara per ara vostè és només un pedant”). Ell mateix, malgrat ser llicenciat en dret, ha evitat caure enles múltiples temptacions (sic)que se li han presentat al llarg de la vida en forma de càrrecs. Sobre l’ofici vam coincidir en el fet que escriure i viure és el mateix, i que per tant no és que una cosa s’aguanti sobre l’altra: “Són – el – mateix”. Arribar a aquesta conclusió teòrica no és difícil: el que costa és posar-ho en pràctica i que més omenys surtin els números. Perquè sens dubte el nostre caminaire nacional, juntament amb el seu company de trajectes (l’esmentat Sebastià), estaran d’acord que els números han de sortir. I que millor si surten bé. Que per tant convindria criticar menys allò que s’anomena despectivament “l’escriptor de cap de setmana” perquè al capdavall hi ha gent amb veritables problemes per poder tenir un dia o dos lliures, ja sigui per escriure o per col·leccionar xapes de cava. En tot cas, si la figura és criticable, és només perquè la societat permet que existeixi: escriure, i amb això vull dir escriure bé, hauria de pagar-se millor. Aquesta frase no és de sindicalista gremial, perquè crec que el mateix és aplicable als bons actors, als bons compositors o als experts en xilofonia.

Parlant de grans compositors, en Jaume Cabré sempre fa referència a “la pastisseria de Foix” per il·lustrar la idea que a cap escriptor no li han de caure els anells per haver de mantenir el modus vivendi a través de l’advocacia, el funcionariat o la compravenda de pastissos i confiteries variades. Ser escriptor, ve a dir,no és fumar pipa i lluir bigoti entre els bibelots de la sala d’estar d’una mansió escocesa, sinó simplement tenir una idea per escriure,un temps per treballar-hi i el talent per fer-la bella.També en Valentí Puig em va advertir que tenir una feina “seriosa” posa l’escriptor amb els peus a terra o amb un ull a la realitat, cosa que no és gens menyspreable. Són arguments contraposats al que em deia l’Espinàs, a qui horroritza pensar d’haver d’estar vuit hores (vuit hores!) al dia fent alguna cosa que no sigui escriure.Convindran tots ells, però, que cada cas és cada cas i que no hi ha camins únics. Que hi pesen factors com l’avarícia, o com la necessitat econòmica, o també com l’equilibri mental, tots ells segurament igual d’importants. L’ànima de la millor sonata necessita la solidesa de les tecles; també l’ànima del bacallà de ca la Tresa requereix tanta fantasia com pacte amb la realitat. Entre idea i idea de qualsevol obra és bo recordar que amb les coses del menjar no s’hi juga. Que, ens agradi o no, vivim en un món material. And I am a material girl.

Publicat al diari AVUI. 24-01-2008

Cap comentari:

Publica un comentari