dilluns, 9 de juny del 2014

L'estelada de l'eixample




L'abdicació del rei Joan Carles I va fer creure a alguns que ja érem als anys trenta. Republicanisme al carrer, triomf electoral dels partits més revolucionaris, Pablo Iglesias in person fent ombra al PSOE, els republicans catalans convocant manifestacions que combinaven estelades i banderes espanyoles tricolors... Afortunadament, tot va ser un miratge. Afortunadament, els canvis que s'estan produint són ràpids però no desbocats ni precipitats. No s'ha canviat el nom de Via Laietana per Via Durruti. Semblem haver conjurat esperits del 6 d'octubre i altres ingenuïtats, com si alguna cosa haguéssim après per fi de Joan Sales: “Quina glòria, la d'aquell 14 d'abril! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta.”


Tenim la gran sort que les dues transicions nacionals que veurem, la catalana i l'espanyola, seran ordenades: Espanya nomenarà successor reial i farà algunes reformes cosmètiques, a banda d'oferir (ben aviat) una sortida a les reclamacions catalanes com a ultimàtum desesperat. I Catalunya, si tot va bé, mantindrà la unitat envers la consulta del 9-N, la vocació de legalitat i de sentit democràtic, el lideratge presidencial indiscutit i la conservació d'una centralitat política i sociològica al voltant d'un sol objectiu. Afortunadament, la transició espanyola no sembla que hagi de fer-se amb assassinats ni violència, ni amb tancs ni amb atemptats terroristes, ni amb cops d'estat ni amb buits de poder. I la transició catalana, que ja s'ha demostrat que va completament a banda (l'abstenció de CiU en el tema de la successió reial és una abstenció històrica en aquest sentit), podrà fer-se valer internacionalment amb pulcritud, ordre i civisme. Tot això si no permetem que les pulsions de guerrilla urbana ens distreguin.


Vindrà una oferta, sí. I s'haurà d'escoltar. Però les coses han arribat a un punt que difícilment serà possible cap acord, si no consisteix com a mínim en una mena de corona confederal com la que teníem el 10 de setembre del 1714. No s'albira cap solució que no sigui poder votar sobre la independència de Catalunya, ja sigui en forma de consulta o d'eleccions plebiscitàries. I continuo no veient cap altre risc que el de sempre: el partidisme, les ànsies de protagonisme, la divisió, el moricambonisme tronat, la miopia dels que no valoren que sense CDC res d'això no hauria estat possible ni serà possible. Agradi més o agradi menys, ara aquest procés ja no és només del carrer i ja no només pot estar en mans dels partits “independentistes de tota la vida”. Ha d'estar al centre, ha de comptar amb tothom i que tothom estigui al seu lloc, ha de ser ordenat, d'ampli espectre sociològic, amb connexió amb les classes obreres però també amb determinades elits encara que sigui per plantar-hi cara. Per tant, posant l'epicentre en el balcó de l'Eixample i no en el de Pedralbes o en el de Sants, per útils que siguin tots els balcons amb estelada del país.


Hi haurà oferta de l'Estat, i allò interessant, allò històric, no serà la resposta dels revolucionaris, ni dels totpoderosos empresaris del “pont aeri”, sinó la resposta de la maltractadíssima, i tradicionalment poruga, classe mitjana. Una classe que escolta, que valora, que mira avantatges i inconvenients, que negocia i que va de bona fe. Però a la qual els últims anys se li ha gastat la paciència amb les ofertes de l'Estat. És imprescindible per al procés que la gent que viu en aquella casa amb balcó de l'Eixample, que hi va penjar l'estelada, no perdi en endavant també la paciència amb els partits que comparteixen el mateix objectiu i que han de fer-lo possible. Estem madurs per a la independència? Sí. Però estem madurs per a la generositat, la paciència i fins i tot les contradiccions i els equilibris polítics i socials que demana el procés? Ho veurem a partir d'ara.


Publicat a El Punt/Avui el 9 de juny del 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada