La piscina

Quan escric això no sé què haurà passat a les eleccions europees. En l'àmbit català, el dilema era si guanyava CiU o guanyava ERC (tot sigui dit, el país ha canviat moltíssim en 5 anys si el dilema és aquest). A les properes eleccions municipals sembla que es mantindrà aquesta tònica, i a les catalanes, si no és que hi ha una coalició antre ambdues forces, també. Per tant, ens trobem en una dinàmica semblant a la dels anys 30, el dilema Macià o Cambó (que va guanyar Macià), amb una única diferència: el que podríem anomenar el partit de Cambó s'ha transformat, porta ara una estelada i lidera el procés d'autodeterminació. Repeteixo: CiU s'ha transformat, porta una estelada i lidera el procés d'autodeterminació. Poca broma amb la Lliga del segle XXI.

Hagi guanyat qui hagi guanyat, em preocupa una cosa: el respecte mutu, la unitat d'objectius, el repartiment lleial del treball i sobretot la veritat. La veritat existeix: és opinable, sí, sempre, però existeix. I el candidat d'ERC en aquestes eleccions, Josep Maria Terricabras, va fer aquesta vegada la metàfora de la piscina: “Artur Mas està fent un paper digníssim. Això no vol dir que ell sigui el procés, perquè ell s'hi va afegir, ja que quan l'11 de setembre del 2012 va prendre la decisió de construir estructures d'estat, no es va tirar a la piscina, l'hi van tirar i s'hi va deixar tirar. Ell només havia de mirar si hi havia aigua o el Duran i Lleida.” Ja dic que no em preocupa aquesta afirmació per cap problema electoral, atès que escric aquest article quan ja no es pot votar: em preocupa en honor a la veritat i al futur del procés. Em preocupa com a actitud. I com a precedent.

La piscina la fem tots, i el president Mas no és una persona més. Ni ell és una persona més, un acompanyant qualsevol, ni CDC és un partit com qualsevol altre: CDC, amb tots els respectes pel paper “digníssim” que fa cadascú, és la clau del procés. Sense la transformació que ha fet el partit “dels moderats” durant els últims 10 anys, el procés potser existiria però de cap manera seria un procés polític sinó només social. Les manifestacions al carrer, que tampoc són alienes a la complicitat dels partits (no ho oblidem), no tenen cap utilitat si no hi ha una transformació política efectiva, i CDC ja l'havia feta abans. Ningú no va llançar Artur Mas ni CDC a cap piscina, sinó que la piscina s'ha anat omplint any rere any també amb l'esforç de Mas i del seu partit. “El procés” que vivim és molt interessant, però és indestriable, i subratllo indestriable, d'un altre “procés” políticament apassionant com és el que des de fa anys (i no pas a partir de l'11 de setembre del 2012) experimenta CDC en la construcció d'un nou imaginari polític central.

El mèrit que hi han tingut altres partits, com ara ERC, és també evident: ha aguantat l'aposta independentista des de fa molts més anys, va posar en evidència les contradiccions del socialisme català i va modernitzar un independentisme fins aleshores quasi antisistema. Bravo. Però la piscina s'ha omplert entre tots: carrer, entitats, polítics d'un cantó i polítics de l'altre. Avui ja no estem davant de cap Macià contra Cambó, sinó davant d'un Macià republicà i un Macià de gran espectre central que han decidit col·laborar. La notícia era bona, era històrica, era garantia d'èxit. Alguns creiem que ho ha de continuar sent. D'altres sembla que vulguin buidar la piscina, i no d'aigua, sinó de persones.




Publicat a El Punt/Avui el 26 de maig del 2014