Estel Solé

Animals de companyia és l'obra escrita i protagonitzada per Estel Solé i que s'interpretava fins fa uns dies a la sala Columbus. Ara torna a oferir-se per a ser interpretada en cases particulars, una fórmula que a l'Estel li ha funcionat prou bé (especialment fora de Barcelona). És una obra d'altíssima qualitat. Molt ben escrita i molt ben interpretada, reflex d'una tradició teatral catalana traspassada a les noves generacions amb èxit. El problema: aquest. Que ara mateix la companyia ha de buscar fórmules com per exemple les de l'actuació a domicili. Com si diguéssim, la companyia s'autoprograma o es busca programacions alternatives a les sales de teatre. L'estrès de l'Estel és manifest. És la desesperació per la dificultat de fer rendible un producte tan bo, i alhora (hi afegeixo) de to tan accessible per al gran públic. En definitiva, és un reflex de l'estat de totes les companyies teatrals no grans en aquest país.

En parlàvem el dia de Sant Jordi amb empresaris teatrals que deixaven clar que el panorama ha anat empitjorant any rere any. Els ajuts de la Generalitat, cada dia més imaginatius donada la manca de liquiditat i l'escàs finançament, no arriben a salvar gran cosa. Els crèdits dels bancs són escassos, i amb condicions que ja no són les d'abans. El púbic queda encotillat per un IVA indecent. L'única cosa que s'ha mantingut, o que fins i tot puntualment ha pujat, és la qualitat artística, creativa, interpretativa i escènica. Tenim un producte de gran categoria i altíssimament exportable. Tenim actors i actrius com ara la Sílvia Bel, que encara somriuen, amb esperança, perquè et confessen que el que et fa feliç és mantenir l'aposta per allò que vols fer a la vida. Però l'any pitjor mai no acaba sent l'any pitjor, i els perfectes anuncis d'Estrella Damm fan bonament el que poden per entrenar les ànimes. Sigueu imaginatius i busqueu altres fórmules, li van dir a l'Estel. I de noves fórmules en té quatre-centes de pensades, una rere l'altra, i te les recita com si l'hi anés la vida. I té raó, l'hi va la vida, fins al punt que les presses i l'acumulació de temes la fan caure de la moto. Sí, ella s'hi juga la vida... però és que també ens hi juguem, com diria Joan Maragall en l'Elogi del viure, la salvació de la humanitat.

Cabré, fes alguna proposta o calla. Bé, jo m'atreveixo a apuntar alguna cosa. Si el món editorial i el discogràfic estan preocupats per la pirateria, o per internet en general i els comportaments que genera, aleshores el món teatral o del concert o de la presència directa són les grans plataformes de salvació de la cultura. El món digital pot fer alguna cosa per a complementar la difusió, sí, però encara hi pot fer més el foment de la humanística. Un foment que vingui no només dels poders públics, pobrets, sinó també de les empreses, les escoles, els mitjans de comunicació, les associacions de pares i mares, els mecenes, la gent. M'explico més simplement: el mòbil ens ha fet uns ximples. I de la mateixa manera que l'Estel s'autoocupa, el potencial públic s'ha d'autoocupar de la seva ànima tal com sí que s'autoorganitza per a fer cadenes humanes. Si cal, muntar un sistema formatiu paral·lel al sistema públic bàsic. Però ens havíem cregut que el món digital ens salvava, i només ens ha obert una finestra atractiva i moltes còsmiques pèrdues de temps. Ens hem de salvar a nosaltres mateixos, i no ho farem endinsats en la pantalla. La cultura tampoc. I la independència de Catalunya, per cert, encara menys.




Publicat a El Punt/Avui el 28 d'abril del 2014