dilluns, 9 de juny de 2014

Lali



Podríem posar-nos a recordar tantes coses, però això ja ho farem. Tindrem molts dies. Avui té encara poc sentit, perquè encara ronda per aquí. Jo he escrit sobre això, i m 'he documentat, i sé que en les cerimònies i en les concentracions de gent emocionada, i sobretot amb la música, els esperits s'invoquen. I no marxen.

Per tant, sé que la tinc aquí al meu darrera. "Jordi, fes-ho bé, i aguanta". I dient si he encertat amb la corbata, o si tanco massa els ulls quan parlo. Orgullosa sempre de qualsevol cosa que faig, encara que no sempre siguin del tot encertades.

I també la podeu notar entre vosaltres. Durant tot el llarg del dia d'ahir ja ho feia, com fent abraçades, com comentant la jugada. I si ahir jo m'oblidava de saludar alguna senyora o algun senyor, la sentia dir-me "no t'oblidis de saludar aquest o aquell". I jo girava cua i els saludava, amb un entusiasme fora del normal.

D'altres persones comentava si estaven molt guapes o lletges, o si feia temps que no havien coincidit, o em feia un somriure i feia així amb el dit al front com dient "aquest està fatal".

S'ha mort la Lali. Molt més que la meva mare, o la vostra germana, o tieta, o àvia, o amiga. S'ha mort un sistema solar, un astre rei, una persona nascuda en clau de sol. Tota una institució, tota una font d'energia que arribava allà on es proposés. Que encomanava ganes de viure als malalts i als no malalts, que tenia enamorats uns quants senyors de Barcelona, que omplia de llum els espais i les converses i les tecles del piano.

"Girls in white dresses and whiskers on kittens"

"Just a spoonful of sugar makes the medicine go down".

Receptes que funcionaven per als mals moments, però que avui no faran efecte.

S'ha mort una lluitadora incansable contra la llei de la gravetat, aquella llei de la gravetat que li deia als dotze anys que ja no caminaria. "Tu asseguda, per sempre". Aquella llei que també es va atrevir a dir que no podria tenir fills.

Aquella maleïda llei de la gravetat que deia que el seu fill Xavi no podria anar a una escola normal i fer activitats normals. Aquella llei de la gravetat que no hauria imaginat que tingués un gran home al seu costat durant més de quaranta-tres anys. Aquella llei de la gravetat del malalt de l'Institut Guttmann o de les Llars de l'Amistat Joan Trias que deia que sempre es quedaria igual, i que la Lali combatia amb una llei diferent, que no és la de la física, que no és la de la ciència, sinó que té més a veure amb el somriure de l'ànima, amb la força de voluntat, amb prendre molt el sol i menjar-se'l com si fos un bany d'energia, a fer-ho envoltada de la família i de molts nens i de patates sucades amb coca-cola i de molt Palau de la Música, de molt Strauss, molt Chopin i molt Schubert.

La llei de la gravetat l'hem d'abolir. El missatge de la Lali és aquest: que cadascú es tregui del damunt la seva pròpia llei de la gravetat, més gran o més petita, i s'aixequi de terra. Agafar els bastons i caminar, malament o bé, però amb dignitat. Valorar el que es té i el que es vol tenir, i ficar-hi valor propi. Uns aconseguiran alçar-se, altres caminar, altres que ja tenen tot això fet doncs que volin. Que aprenguin a volar. Hi ha gent que es conforma amb tenir algú que els estimi, però si tens aquesta sort llavors has d'aspirar a més. A volar. A devorar la vida. En tot cas, sempre desafiant la gravetat que ens empeny cap avall. No fer cas dels que no ens creguin, o dels que decideixin no acompanyar-nos. Ells s'ho perden. Nosaltres amunt, més amunt que ells, sabent que la nostra naturalesa és anar molt més amunt.

Com la Sagrada Família, que es va continuar després de la mort de Gaudí. Com Dalí, que va aconseguir ser ric i pintor alhora, desafiant la llei de la gravetat del seu pare. Com Beethoven, que no havia de compondre cap Novena des de la sordesa absoluta. I com Catalunya, un país amb minusvalideses que per primera vegada s'ha vist amb forces d'alçar-se i d'esdevenir un país lliure. I no s'hi val només a quedar-se en l'intent, o en el somni. Toca aconseguir-ho. Amb bastons si cal, però tots ens hem d'alçar de debò. No espiritualment només, no: això només és el primer pas. L'alçament ha de ser físic. Ha de ser real. No és desafiar la llei de la gravetat, és guanyar-la. Amb fets palpables. Els meus germans i jo som la prova vivent que això és possible. Portem a les venes la sang d'un àngel totpoderós. El pare i els néts també han absorbit aquesta energia. I per això ens refarem d'aquesta.

S'ha mort la Lali. En majúscules. En lletres grans i alçades. Us estarà mirant. De fet, ja us està mirant i vigilant. No en tingueu cap dubte, això no és només una qüestió de fe, és un tema físic. És aquí mateix dient-me que vagi acabant, i que potser ha vingut massa gent, i que som tots uns exagerats.

La mare va aguantar fins al final. Va dissimular el dolor i va voler fer broma fins l'últim dia. Ens va estimar immensament i va saber la importància que tenia ella al món. La Lali era d'aquells personatges que, si no hagués existit, s'hauria hagut d'inventar.

Per això, si us plau, cadascú des del seu lloc que s'aixequi i que tregui el millor d'ell mateix. I que estimi els altres incondicionalment, donant més que rebent, no conformant-se només amb estimar. Sense condicions. Sense egoismes. Sense ultimàtums. Sense autocompassió. Donant i punt, i traient l'energia d'allà on sigui. Així és com s'ha de ser.

No tenim temps a perdre. Hem d'abolir la llei de la gravetat que aquesta vegada sembla haver guanyat la partida, però només ho sembla. L'hem de desafiar i l'hem de vèncer, sempre, per dignitat. Res de dir també que és que és llei de vida. Aquí les lleis les fem nosaltres, oi, mare? Declaració Unilateral. Constitució pròpia. I comencem de nou, amb la llei del més fort (que ens afavoreix sens dubte), amb les normes no escrites, o amb la clau de sol.

Gràcies immenses per haver estat la millor en tot: com a mare, com a esposa, com a germana, com a filla, com a àvia, com a amiga i com a ànima que ajuda els altres. Gràcies per haver estat la Lali. Sí, hem après la lliçó, i tant que l'hem apresa. Tonteries les justes. No fer cas dels covards i dels que tenen por de patir. Aquí hem vingut a estimar amb totes les conseqüències. Plaer, dolor... Són coses molt menors comparat amb això.

Ja està. Espero haver-ho fet bé, mare. I no pateixis que saludaré tothom. Però no t'oblidis tu tampoc de fer-los a tots ells una abraçada. Un per un. Estic segur que ara mateix L'estan notant. Veus el sol com els fa brillar els ulls?





1 comentari:

  1. Un gran text, per a una gran persona. Gràcies Lali!!! ....ai i gràcies pel text Jordi :)

    ResponSuprimeix