dilluns, 23 de juny de 2014

Nation building i model cultural



Molt bé, ja us he llegit. Circula de fa dies per la xarxa l'estudi dels professors Joaquim Rius i Mariano Martín Zamorano, a la Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, titulat ¿Es España un estado casi-federal en política cultural?. Molt d'acord amb l'anàlisi i amb les conclusions, que en resum denuncien un abisme entre la teòrica organització territorial d'Espanya com a estat “quasi-federal” (autonòmic) i la pràctica concreta en què això ha derivat: recentralització, manca de cooperació, manca de reconeixement de les minories culturals i tensió creixent entre ministeri i departament.

La conclusió més important: que ens trobem davant de dos processos de nation building oposats, un de recentralitzador contra un altre de sobiranista. Hi ha les evidències numèriques (escandalosa la inversió del ministeri als grans equipaments de Madrid comparada amb la inversió als grans equipaments de Barcelona), hi ha les decepcions en les poques iniciatives de cooperació dels anys noranta, hi ha els incompliments dels compromisos i de la lletra de l'Estatut, hi ha l'abús de la legislació bàsica... Però sobretot hi ha dos models nacionals cada cop més contraposats. La construcció nacional o identitària d'una comunitat es basa sovint en la política cultural de les seves administracions. Tots els països ho fan. Però ens trobem que la nation building espanyola, o la del Ministeri de Cultura, es fa partint d'una concepció “francesa”, uniformista i de tradició monàrquica. Lluny d'altres models com els nòrdics (marcada participació territorial i sectorial) o el canadenc (basat en el reconeixement actiu de la plurinacionalitat interna) o el dels Estats Units (liberal, en què el suport de l'estat es limita a institucions artístiques de caràcter social). Per tant, un model centralista que topa de cara amb el teòric “quasi-federalisme” de l'estat de les autonomies. D'acord i bravo.

Ara bé: hem mirat quin model és el de Catalunya? És clar que el model centralitzador espanyol ens decep i ens empeny a la sobirania... Però i el nostre model propi? Podem dir que el nostre model és liberal, com l'americà, de finançament cultural bàsicament privat? No. I s'assembla al suec, doncs, o al canadenc? Deixem participar prou el territori i els sectors, o bé més aviat som afrancesats i uniformitzadors, com els espanyols? Crec sincerament que aquí hem de fer un grau d'autocrítica: hem mimetitzat massa el seu model. Amb matisos segons cada govern, no hi entro: però el cas és que, justament en aquest estudi, es denuncia que el ministeri va eliminar la seva Direcció General de Cooperació i Comunicació Cultural, que venia a complir el mandat de cooperació amb les comunitats autònomes, i que aquesta eliminació es va fer per afavorir la nova Direcció General de Política i Indústries Culturals, relegant així la coordinació territorial a un segon lloc. Ostres. El mateix que hem fet a Catalunya.

És un només un exemple petit. Però serveixi per advertir que, si hem de ser sobirans, ens pertoca construir un model genuí. Segur que no creiem en un model centralitzador, artificial, estatalista o fins i tot industrialista. En teoria som els de la cultura participativa, de la mà dels territoris i dels sectors, donant entrada als privats, a les entitats grans o petites, fent nació de baix a dalt i no de dalt a baix, sense vocació de control. Fem, doncs, un estudi sobre això. Perquè si ni tan sols ara tenim un model propi, per què volem un estat sobirà?




Publicat a El Punt/Avui el 24 de juny del 2014

Cap comentari:

Publica un comentari