dilluns, 27 d’octubre de 2014

Ara, la política


...I van arribar els partits polítics. Ah, és que els havíem oblidat? Doncs resulta que després de tantes manifestacions, agitació i assemblees, el salt cap a la independència o cap a l'autodeterminació l'han de fer els partits polítics. Quan Carme Forcadell interpel·la els polítics des de dalt de l'escenari a la plaça Catalunya, hem de ser conscients que, almenys provisionalment, està cedint el relleu de la iniciativa als partits. Els dóna ordres, sí, els exigeix, però al mateix temps llança la pilota a la teulada aliena. Ara els toca a ells. I no s'hi val a dir “no ens en refiem, dels polítics”: si els deleguem una cosa o els donem ordres i els exigim que no afluixin, que sigui perquè ens en refiem. Oi? Oi.

Això ens posa en un escenari molt menys amable, menys dolç i menys cívic que el dels carrers i les places: entrem en el terreny de les sigles, dels eslògans, dels calendaris electorals, dels líders i de les majories i minories. Ho tenim clar, això? Ho dic perquè és contradictori dir a Mas que es mantingui ferm quan, si el 2012 el president demanava un gran suport popular, resulta que els electors apostem per dividir el vot al màxim. Per desconfiança o pel que sigui. La desconfiança és legítima, i tant, però si a una persona o a una força política no li dónes prou múscul per actuar, després no et queixis de les febleses, dubtes o fragilitats. I això val per a CiU però també per a qualsevol opció que es presenti amb un programa independentista: o els donem certa confiança o pleguem. Perquè des del carrer s'arriba fins a un lloc, importantíssim, però no més enllà.

Traspàs de poders, doncs: a partir del 10-N és l'hora dels partits. Com fa cent anys Prat de la Riba i Cambó es van cansar de tanta agit-prop de carrer i van decidir que calia fer partits polítics, transformar el catalanisme en un moviment que també disposés d'eines útils allí on es decideixen coses, que no és al carrer sinó als parlaments. I què tenim avui a Catalunya? Doncs tenim una Transició com una casa de pagès, i això significa que el nostre Pa

rlament canviarà el tauler de joc més aviat que tard. Que hem de tornar a repartir les cartes. Que, sobretot amb l'horitzó d'una possible declaració d'independència, hem de saber qui es farà càrrec de l'espai socialdemòcrata, del liberal, del progressista, del conservador, i saber què farem amb el nacionalisme i l'independentisme llavors. Tot això, que canviarà, vol dir que els partits hauran de canviar. CiU i ERC i tots els altres. I fins i tot que poden unir-se en plataformes úniques. O no. O escindir-se internament, o fer divorcis de federacions. Etcètera. I això no és càlcul partidista, és que ells, en qui hem delegat el nostre vot, han de preguntar-se més que mai qui són ells mateixos. Què representen i què volen representar en el futur. I aquí és exactament on ens trobem.

Per tant, en primer lloc, a tots ens toca superar l'al·lèrgia als partits polítics: canviem-los, sí, però creguem-hi. O això o estem perduts, siguem-ne ben conscients. En segon lloc, que els partits es defineixin. Que es retrobin, que superin les transicions o crisis que comporti aquest procés. Que agafin les noves cartes. I en tercer lloc, que passin a l'acció eficient. Paraules i fets. Valentia però no des de la barrera, sinó mullant-se, governant, assumint complexitats. Al final, nosaltres creurem en ells amb una condició: que ens demostrin que ells creuen de debò en alguna cosa. Si és així, ja ho tenim quasi fet.



Publicat a El Punt/Avui el 27 d'octubre del 2014

Cap comentari:

Publica un comentari