dimarts, 28 d’agost de 2012

La visió d'Ainaud


Com que era un moment solemne, no era només un intercanvi d'opinions entre amics. Aquell divendres havíem de tenir l'honor de comunicar-li, en nom del govern, la concessió de la Medalla d'Or. Hi vaig anar amb el seu nebot Joan Francesc, fill d'en Joan, triangle familiar d'erudició i de fermesa. Li vaig comunicar la notícia tot advertint-li que un recent decret (ideat feia cinc minuts) prohibeix taxativament refusar-la, sota la pitjor de les condemnes. Com a resistència només hi va oposar un somriure murri. En aquella cambra de la residència del carrer Lepant, també amb la seva esposa Carme, encara el vam veure riure i revifar i mirar cap a una mena d'horitzó lluminós. No ens veia, però tenia la mirada i el cap clars i recordava les cites que havíem tingut feia uns anys arran de la confecció d'una novel·la. Hi ha una història poc escrita sobre la resistència antifranquista del catalanisme, la resistència no ideològica sinó cultural, no els fronts obrers sinó el Front Nacional, la FNEC, Òmnium. Per tant, vam tornar a parlar de política. Va posar-se seriós. Va preguntar-me si ara anava de debò i li vaig respondre que encara que no volguéssim, Josep Maria.
Insisteixo que no parlàvem només entre amics: el moment era important, institucional. Ell es referia evidentment a la consecució d'un estat propi, i semblava quasi tímidament posar-ho com a condició per a acceptar la condecoració. La meva resposta en positiu tampoc no era de tertúlia, la vaig formular per càlcul i per aprenentatge. En una de les seves últimes entrevistes, que guardo a prop, ell ja remarcava com a historiador l'excepcionalitat del moment actual: que no és la crisi, que no és el pacte fiscal, que no és la política europea, sinó que sobretot és la continuïtat de 35 anys ininterromputs de catalanisme i de Generalitat. “Perquè els processos són acumulatius i mai no havíem tingut una continuïtat com ara”, a la qual cosa afegia, aconsellant als joves: “Creure en Catalunya. Conèixer-la. Adonar-se que és de veritat. Que és una realitat amb molts aspectes positius i també amb obstacles que esperen la seva intervenció.”
La raça Ainaud és una raça d'homes audaços, generosos i treballadors. Quan el president Pujol apunta Josep Maria Ainaud com a mestre es refereix sobretot a això, a les actituds i a la fidelitat a un sistema de valors. El que salva el testimoni de la catalanitat en temps de foscor i desesperança no són només el salvar els mots, i el salvar la bandera, i el salvar la cultura: va ser això i va ser també mantenir les actituds. El treball. La paciència, la perseverança. La raó, el coneixement. L'excel·lència. La confiança en les persones, la solidaritat. Creure en alguna cosa sòlida, en alguna cosa perdurable, i desconfiar dels èxits immediats. Estar disposats, per tant, a no guanyar sempre.
Per això vaig respondre que encara que no volguéssim, Josep Maria. Perquè 35 anys ininterromputs són quasi els 40 que calia compensar del franquisme, perquè hem après dels propis errors, perquè els hereus del lerrouxisme han quedat fragmentats i difuminats, perquè ens hem fet grans, perquè fa massa anys que tenim raó i que sabem comunicar-la, i fa massa anys que ells estan equivocats i que ho saben. I perquè hem sabut esperar, hem posat prudència i hem posat rigor. No passarà res (però res) en aquest país que no sigui perfectament raonable, perfectament assenyat. Si ens preguntem sobre les diferències històriques amb l'any 36, Josep Maria, aquesta és la gran diferència: sentim la força que donen la raó i les realitats consolidades, sòlides, palpables. No hem fet només un procés polític, hem fet un procés de construcció, de creixement i de consolidació. Hem fet un procés natural.
Hi ha un altre perquè, que no vaig confessar-te aquell matí de mirades trobades (que no perdudes) en l'horitzó. Una raó que no és tan determinant però que té una importància significativa, una coherència lògica. A banda de tots aquests perquès, que no són gens retòrics, hi arribarem perquè us ho devem als homes com tu.

Publicat a l'AVUI el 18 d'agost del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari