La frase de contingut més profund de l'entrevista feta al president Mas al programa Àgora de fa una setmana és la següent resposta de Mas: “De lleis, n'hi ha moltes. Hi ha lleis naturals i després hi ha una cosa que en el fons va més enllà de les lleis, que és la democràcia. Al final són els marcs legals els que s'han d'acabar adaptant a les majories i a la democràcia expressada de manera pacífica.”
Recordo que fa dos anys el president Pujol, ja treballant en la legitimació argumental del procés de sobirania, ens instava públicament a vestir-hi una armadura jurídica. La meva resposta va ser en forma d'article, el 6 d'octubre del 2010, on vaig invocar justament la llei natural. Per a molts juristes invocar el iusnaturalisme és renunciar al dret, perquè consideren que només allò que està escrit i validat per una sobirania (democràtica o no) és dret seriós. Què passa, però, quan justament el que es posa en qüestió és aquesta sobirania sobre la qual es basen les lleis? Què passa quan les lleis espanyoles, que per cert són les que avui sostenen legalment la nostra autonomia, les posem en qüestió de la primera a l'última precisament per un tema de sobirania? Quin dret ens empara, per damunt de les constitucions i dels tractats internacionals?
El dret natural: aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del dret”. És a dir, som nació per costum i per principis. Té per tant a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, allò que es considera indiscutible a casa nostra. De la mateixa manera que existien els Drets Humans abans que es transcrivissin el 1948 a l'ONU, de la mateixa manera que els proletaris o les dones o negres de fa un segle tenien drets abans de tenir dret. Catalunya té dret al seu autogovern no només abans de la Constitució espanyola, sinó fins i tot abans que s'elaboressin les Constitucions de Catalunya. I el dret natural acaba imposant-se per amunt dels sistemes artificials que el neguen, si es fa prou força i durant prou temps perquè així sigui. Per això em va satisfer enormement la referència del president Mas al dret natural. Bravo. Vaig veure físicament com la professora de dret penal, que tant criticava el meu iusnaturalisme, rebia una naturalíssima puntada a la boca.
La segona frase afortunada de la setmana va ser la referència de l'alcalde Trias a la “no-dependència”: tant debatre, tanta semàntica, tant justificar que l'estat propi equival a la interdependent independència de qualsevol estat al món, i ho teníem a la punta de l'etimologia. Ser “in-dependent” és ser “no-dependent”. No volem dependre d'una sobirania que fa servir les lleis i els pressupostos en contra del nostre progrés. Des dels temps del doctor Robert que un alcalde de Barcelona no oferia un concepte tan diàfan sobre la nostra problemàtica nacional.
Davant dels bibelots constitucionals, la cultura. Davant les unitats artificials, les voluntats dels pobles. Com cantava fa uns dies un tenor a la inauguració de la fira del llibre Liber a Barcelona (que tenia com a convidada l'emancipada Paraguai), “fulgura en mis sueños una patria nueva / que augusta se eleva de la gloria al reino / libre de ataduras nativas o extrañas / guardando en la entraña su prenda futura. / Patria que no tenga hijos desgraciados / ni amos insaciados que usurpan sus bienes / pueblo soberano por su democracia / huerto con fragancias de fueros humanos”.
Publicat al al diari AVUI el 8 d'octubre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada