dimarts, 23 d’octubre de 2012

Nació estat




(publicat al diari Punt/Avui el 22 d'octubre del 2012)


Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l'interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s'havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l'estat, i no a l'inrevés. L'artificialitat dels estats nació com l'espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.
Una visita al Teatre Nacional, a l'Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d'avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d'un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l'ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l'imaginari i la simbologia col·lectiva.
Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l'Auditori de Torroella, o al Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s'estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d'estat que hi corresponguin.
Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se'ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l'envolten. En una nació estat l'interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l'administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.
Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l'estat propi: perquè l'administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d'una realitat que val la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari