Preguntes trampa

Tant Josep Pla en el seu llibre Francesc Cambó, com Cambó mateix en la seva autobiografia, es refereixen constantment (obsessivament) a les moltes vegades en què el catalanisme va fracassar per culpa del maximalisme de dretes o d'esquerres. Per culpa de la tossuderia conservadora d'alguns, o del sentimentalisme utòpic d'alguns altres, el projecte d'autonomia catalana es va interrompre i es va haver d'aixecar fins a quatre vegades a principis de segle. Això és així, segons Pla, perquè en aquest país s'ha preferit més escoltar algunes paraules vagues i radicals que córrer el risc de fer alguna cosa, un risc que evidentment consisteix a equivocar-se. El catalanisme, demostra Cambó en les seves memòries, ha estat l'única revolució veritablement constructiva de la nostra península. A Espanya no hi ha hagut moderats: hi ha hagut catalanistes.

Després deL POLS històric plantejat pel president Mas aquest setembre, que és l'enfrontament d'un home moderat en un partit moderat, podem imaginar-nos com deuen estar els ànims sobiranistes a Catalunya més enllà de la centralitat. Potser per això comencen a escoltar-se cíniques preguntes de preocupació sobre el dia després. “A mi que m'expliquin quina mena d'estat propi tindrem”: solucionarà tots els nostres problemes? Hi haurà estat del benestar? Hi haurà inversors? Ens mantindrem dins la UE? I l'equilibri territorial? I l'oficialitat del castellà? “Monarquia o república?”, arribava a preguntar Carme Chacón fa només dos dies. És bo que aquestes i moltes altres preguntes es formulin, sempre que no distreguin l'absoluta i prioritària urgència de la consulta d'autodeterminació. He arribat a sentir, darrerament, afirmacions com ara “si no em diuen com seran les biblioteques, no votaré a favor de l'estat propi”. És cometre el mateix error històric que en els anys de la primera autonomia, de la Mancomunitat o de la República: posar la ideologia (o la carta als reis) per davant de la gran prioritat col·lectiva. Poques vegades es té l'oportunitat de canviar un mapa polític, i aquesta és la primera vegada en tres segles en què això es pot produir sense amenaces creïbles d'intervenció militar. La primera. Per tant una consulta així no pot anar seguida de tota una llista de preferències que haurien de pertànyer a unes eleccions governamentals. Ja ens ha passat diverses vegades, no és cap ximpleria: es creen falsos trencaments socials en nom de la igualtat, de la república, de la monarquia, dels viscamacians i moricambons, del socialisme o del liberalisme, i així acaben arruïnant i destruint les escasses oportunitats que la història ens ofereix.

Si és coherent amb el seu passat, la futura nació estat catalana tindrà un fort estat del benestar: també en el camp cultural. Sempre l'autogovern de Catalunya ha intervingut per a construir equipaments i desenvolupar serveis de cobertura universal (intervenir, que no vol dir ser intervencionista o voler controlar-ho tot). I sí, no pateixin, també serà un estat de dret. La Constitució es va fer saltant-se la norma aleshores vigent, de la mateixa manera que Macià va proclamar l'Estat català tot interpretant els anhels d'unes simples eleccions municipals. A la Catalunya futura, els ciutadans faran la llei i no a l'inrevés. Tal vegada això ens ha allunyat dels totalitarismes d'esquerres i els totalitarismes de dretes. Bill Clinton ja ens ho va dir l'any 2001 al nostre Palau de Congressos: “The world can be catalan or taliban.” Tal vegada ser català consisteix precisament en això.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de novembre del 2012