En un gest de clara desesperació política, i només una setmana abans de la gran manifestació independentista que tindrà lloc demà a Barcelona, el premi Príncep d'Astúries de l'Esport va recaure enguany en els futbolistes Xavi i Casillas per simbolitzar “l'amistat i la companyonia més enllà de la màxima rivalitat dels seus equips”. Van obtenir més vots que el Comitè Paralímpic Internacional, que sens dubte mereixeria molts més honors per la quantitat d'exemples d'autosuperació personal que engloba. Però els reunits a Oviedo van voler fer política d'alta actualitat. El missatge: les diferències entre Catalunya i Espanya són grans però són salvables si s'hi posa una mica d'esportivitat pel mig. És a dir, que no han entès res.
Catalunya marxa. No només es manifesta. Ja fa aproximadament cinc anys que enfoca el seu debat polític més en el com i el quan que en el què. El detonant pot haver estat la sentència contra l'Estatut? Segur que sí, però vull recordar la primera manifestació massiva de tendència sobiranista celebrada a Barcelona, l'1 de desembre del 2007 a la Via Laietana, amb el lema “Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”. El precedent era clar, i la pancarta que portàvem els de davant ja avisava: Catalunya començava a estar farta de no decidir el seu present i el seu futur. No ens equivoquéssim, tenim una memòria immediata fràgil: l'allunyament explícit ve d'abans del procés estatutari, del debat sobre l'espoli fiscal i de la crisi. I com que des d'aleshores ençà no hi ha hagut cap canvi ni cap millora, ni en el tracte fiscal ni en la competència de gestió de les infraestructures ni en l'autogovern, demà Barcelona serà notícia internacional.
Podran fer els invents artificials que vulguin, poden posar la cara més amable de la selecció espanyola que sàpiguen trobar, però l'allunyament és tan racional com emocional. Ho ha vist clarament Miguel Bosé i, a més de veure-ho, ho ha dit sense embuts. El mateix Durão Barroso ha admès perfectament la possibilitat jurídica i la probabilitat política. Catalunya ha fet una decisió de fons i ara debat sobre la forma: ha començat un viatge que era l'únic que podia emprendre, per arriscat i incert que sigui. Després de cinc anys de crescendo argumental ara ens sentim forts i preparats, ja no perquè tenim raons sinó perquè ja no ens sentim sols ni extravagants. Ah, i també perquè ens dóna la gana i ens fa il·lusió (que és una de les forces més poderoses).
A aquestes alçades ja sabem, doncs, que les manifestacions no fan la política però que sí que poden fer la història. En efecte, la política la fan els polítics, i difícilment aquests podran fer cap pas endavant si són objecte constant de malfiances, insults i mofa ciutadana. Després del dia 11, què? Exigència però també confiança. Hem de deixar que la política treballi, tant la de govern com la de l'oposició. Que actuï de forma cooperativa, sense més travetes partidistes que les imprescindibles, sense afanys de protagonisme excessiu i sense heroïcitats innecessàries. Del polític hem d'esperar que escolti, no que cridi. I que construeixi realitats, no que es quedi amb la formulació dels horitzons. I tot això no pot ser a la carta, ni ara mateix perquè tenim molta pressa. El camí més curt cap a l'estat propi, si el volem sòlid, no és l'escepticisme general i el crit apassionat sinó la col·laboració i el raonament. I l'oportunitat.
Mai fins ara aquesta idea havia aparegut tan viable i tan pròxima. I això s'ha aconseguit tant a còpia d'empènyer durant anys com agafant forces i treballant, amb paciència i rigor. S'acosten anys molt difícils perquè la decisió és de conseqüències difícils. De política d'alta complexitat. Per això ens hi veurem tots: en el fons només agafem les últimes forces.
Publicat al diari AVUI el 10 de setembre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada