dimarts, 10 de juliol de 2012

Incertes glòries

Vam viure diversos dies amagats en aquell bosc. A despit dels morters, les metralladores enemigues ens caçaven cada vegada que intentàvem sortir-ne. Havíem consumit les provisions i l'aigua. Ping: tens un missatge. Hola. Tot bé? Si, tot bé i tu? Bé, aquí, anar fent. Navegava una mica, que no fan res a la tele. Quina hora és, a Barcelona? Aquí son les deu de la nit. Ostres, doncs jo acabo de dinar i en aquest país fot una calda que no t'ho imagines. Ei, m'esperes un minut? Vaig a fer un riu i m'expliques com et va, que fa temps que no xategem pel face.

 A quatre passes hi ha un soldat mort; recordo vagament que es deia Esplugues i era d'Arbeca. Li prenc el fusell. O potser es deia Arbeca i era d'Esplugues; tant se val, ara no es tracta d'això. Sento la culatada, magnífica; i l'àngel esparracat cau de cara com un titella. Ja està, ja sóc aquí. Provava de llegir una mica però vaig tan cansat... Aquesta crisi dels collons em té la jefa insuportable. Ei, canviant de tema, has vist la nova versió de l'Ipad? Mola, eh? T'hauries de descarregar el Gangstar Rio, és del millor que s'ha fet. No, no tinc temps, tio. Entre salvar la feina i cuidar una mica la xicota, que estem mirant llocs on anar aquest agost, no puc ni mirar un capítol de l'Ala Oest. I això que ja els tinc tots al disc dur.

Una cosa em preocupa: vaig regirar les butxaques de l'alferes mort, segons tenim manat; et diré que és l'aspecte més desagradable de l'ofici. I s'ha de fer: un no sap mai què pot descobrir entre els documents d'un oficial enemic. Aquell no duia al damunt més que unes cartes; cartes d'una noia, que parlaven de casar-se un cop acabada la guerra. Mira, nano, molt bla bla però fins que els polítics no reaccionin no hi ha res a fer. Tot està podrit, l'economia, la política, tot. La prima de risc a com la teniu, a aquestes hores? Alta, molt alta. Ja et dic jo que això ho arreglava proclamant la independència i punt final. Però són uns cagats. Tan fàcil que seria tot llavors, eh? I tant, i tant. Però tinc raó o no tinc raó? Que sí, ei, t'envio una foto del meu piset. Et molarà molt. Com tens la tesi, per cert?

 La Trini alçà els ulls, sorpresa; a penes havia dit res en tot el dinar. Ningú, llevat de mi, no es va adonar que en aquells ulls clars es condensava una llàgrima, una de sola, brillant, d'estupor. Aquella mirada d'estupor havia de quedar-me per sempre a la memòria. La tesi, doncs aparcada, francament. No tinc temps, ja t'ho he dit. Mira, ara em salta un bàner de la Generalitat sobre fomentar la lectura i els clàssics i no sé quines històries d'homenatges i penso d'on volen que el tregui, el temps. Fa com segles que no trec un llibre del prestatge. Ostres, és que les coses han canviat, saps? Ja ho pots ben dir. Molt, nano, molt.

 Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d'una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta. Ens hem d'adaptar, no sé tu: tanta literatura i tant recuperar el passat... Com vols que em plantegi acabar la tesi, si hi ha tuits de 140 caràcters que són tesis per si mateixos! I tant, i tant. Ara l'has clavada. Mira, ja he rebut la foto: sí, mola el pis. Molt, oi? Sí, sí. És que és el que et dic sempre, nano. Una imatge val més que mil paraules.

 Publicat al diari AVUI el 18 de juny del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari