dimecres, 13 de juny de 2012

D'aquí a 100 anys

Un no pot evitar, enmig de les comissions de commemoracions d'enguany (Sales, Calders, Tísner, Montsalvatge, Pujols...), les previstes per l'any que ve (Espriu, Clavé...) i especialment les que ja es comencen a preparar pel 2014 (final de la Guerra de Successió i creació de la Mancomunitat), preguntar-se què s'estarà commemorant d'aquí a 50 o 100 anys sobre el moment actual. És una reflexió necessària no només per als qui poc o molt estem al darrere d'aquests actes en l'àmbit nacional, sinó per a tots els interpel·lats; és a dir, el conjunt de la ciutadania: preguntar-nos quin moment històric ens pertoca afrontar i com hi podem deixar la millor empremta possible.

Quan l'any passat vam fer l'homenatge a Sagarra al Palau de la Música, ja s'endevinava una certa evolució en l'esperit de les nostres commemoracions: jo com a mínim hi vaig detectar una superació definitiva del trauma del franquisme, com si haguéssim trobat la connexió quasi directa, quasi en línia, amb la Catalunya que va ser i que hauria continuat engrandint-se si no fos per... Era com si ens toquéssim ja amb la punta dels dits, com si ens trobéssim al cap de dos carrers ben similars. Fa poc, al concert celebrat al Palau de la Música pels 25 anys de l'Orquestra Simfònica del Vallès, el president Mas va poder deixar-se presidir per la Setena de Beethoven. Com tothom sap és la infal·lible banda sonora de la pel·lícula El discurs del rei, en què el rei Jordi VI ha de fer el cor fort per emetre per la ràdio la declaració de guerra contra l'Alemanya nazi.

Era inevitable pensar que la solemnitat del segon moviment de la Setena, igual que va donar remei als balbuceigs del rei anglès, confirmava al president Mas la transcendència del seu propi moment. Immersos en el dia a dia, que és sens dubte el que més ha de preocupar i especialment quan tants projectes (empresarials, culturals, personals...) s'aguanten per un fil, cal que també fem una mirada als cent anys que ens precedeixen i als cent anys que ens seguiran per afinar el lloc de cadascú en l'actual instant polític. Des de la perspectiva cultural fa cent anys s'aixecaven projectes com precisament el del Palau de la Música, l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'ortografia i gramàtica de la llengua, el contrast del modernisme al noucentisme, Maragall, Casas, Rusiñol, Gaudí, Llimona, Maillol, Clarà, D'Ors, Carner... Es vivia una fèrtil simbiosi entre creació, política i món empresarial que configurava ni més ni menys que la nostra “marca registrada” per als següents cent anys. Hi havia consciència de projecte comú i genuí, perdurable, únic al món i de primeríssima avantguarda (fins al punt que crec que ni tan sols el noucentisme va aconseguir mai ser veritablement conservador).

 Els contemporanis de Beethoven van veure en la Setena un crit de llibertat davant les insuportables submissions dels països europeus a Napoleó. Totes les commemoracions que preparem han de tenir també present l'actual cruïlla catalana, i projectar el record de les greus decisions del passat cap a les greus decisions d'ara mateix. Això no depèn només de la fermesa d'un líder polític, sinó de la de tots: potser no podrem tocar només els dits als homenatjats del passat, sinó també als qui ens observen des del futur. A diferència de molts dels que ara homenatgem, a nosaltres no ens pertoca renéixer ni resistir ni sobreviure. Crec que el que el futur espera de nosaltres és una cosa igual de complicada, i que quasi no hem fet mai: guanyar.

  Publicat al diari AVUI el 4 de juny del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari