dimecres, 13 de juny de 2012

El tauró i el formol

La preocupació que mostra Mario Vargas Llosa en el seu nou assaig La civilización del espectáculo no és nova. De fet, és més que un clàssic. Vargas Llosa hi aporta reflexions i referències molt completes, amb molta més descripció i diagnosi (això sí) que no pas propostes i solucions. Com ja se sap, i simplificant, es lamenta de la creixent consideració de la cultura com a mercaderia per a divertir les masses, la qual cosa s'hauria agreujat gràcies al predomini de la imatge sobre la paraula i de la pantalla sobre el paper. Vargas creu que s'ha confós en excés el preu de les coses amb el seu valor, que s'ha generalitzat la frivolitat cultural, que l'elit ja no compta com abans i que s'han trencat del tot els consensos: sobre art i sobre la línia que divideix alta i baixa cultura. Contraposa la qualitat i el rerefons de les creacions de Wagner a les de Hitchcock, les de Woody Allen a les d'Orson Welles, les de Warhol a Gauguin, les de Verdi o Kant a les del Cirque de Soleil o els taurons en formol de Damien Hirst.

 Com deia, aquest patiment és molt més antic que el de molts dels autors que cita el Nobel: ja sant Agustí es mostrava preocupat per haver-se emocionat davant la simple bellesa d'un cant, més que no pas per les paraules que s'hi cantaven. Era una època en què la música, per a l'elit cultural (religiosa), havia de tenir un sentit espiritual o bé ser considerada fins i tot pecaminosa: justament per frívola (o massa dirigida al pur “entreteniment” sensual). Salvant les distàncies, la preocupació de Vargas Llosa s'hi assembla molt. Potser les seves referències a la pèrdua de l'erotisme i a l'excés d'oferta sexual explícita són massa moralitzants per al meu gust, però l'angoixa sobre la suposada victòria de l'espectacle sobre la cultura és un debat pertinent. 

He estat fa uns dies a la Tate Modern i he pogut veure la famosa exposició de Damien Hirst. Les vitrines farmacèutiques, els taurons i ovelles en formol, les calaveres amb diamants, les burilles de cigarreta, les papallones retallades i els àngels amb tall anatòmic. El menys important és que a mi m'hagi commogut i que hi vegi profunditat, però jo sóc de cultura força pop. Allò important és que aquest tipus d'oferta artística, a la Tate, conviu amb moltes altres, d'altíssim nivell, de paràmetres més clàssics: i sempre amb cues a l'entrada. Poden coexistir. A Londres justament són capaços d'haver parit el punk i de mantenir la millor interpretació simfònica, l'excel·lència de la British Library o un dels millors planters de teatre del planeta. Els frívols i fàcils Pet Shop Boys proclamen “nosaltres arribem a la profunditat des de la superfície”, i subscric la tesi. Vinc a dir que espectacle i alta cultura poden conviure i han de conviure, i fins i tot de vegades poden coincidir en un sol artista: de fet nosaltres fa temps que ho sabem, gràcies a Salvador Dalí.

 La política cultural ha de promoure obres que arribin al màxim de públic, però també ha d'atendre l'obligació de foment, de recerca i d'aposta. Podem trobar un acord amb Vargas Llosa: cal que l'espectacularitat sigui només un criteri més a l'hora d'anar al museu, al teatre o a l'auditori (i això vol dir feina per a l'escola, la família i els mitjans de comunicació). La cultura no ha de ser només divertida? Evidentment. Però benvinguda sigui, també, quan aconsegueix ser-ho: sovint darrere d'un gran espectacle, d'un joc, d'una frivolitat o d'una imatge hi ha moltes idees. I moltes, moltes i molt profundes paraules.

  Publicat al diari AVUI el 21 de maig del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari