dilluns, 23 d’abril de 2012

Qui són?

Segurament la Revolució Russa de 1917 era inevitable. Que després derivés en les tenebres del comunisme soviètic (després, per cert, d'una primera república de caire liberal) és un tema a banda, però clarament aquella revolució era contra un sistema abusiu i una situació insostenible. D'aquests moviments proletaris, que malauradament van desembocar en dictadures arreu (algunes de les quals encara vigents), va derivar-se també la proposta de confiar a l'estat la protecció dels mínims serveis i garanties per a la població (treballadora i no treballadora). L'estat del benestar és una fórmula que busca l'equilibri entre les possibles injustícies del mercat i els principis, ja derivats de la Revolució Francesa, de sobirania popular i igualtat d'oportunitats. I ara aquest estat, aquest punt d'equilibri, està en crisi.

 Amb aquesta perspectiva històrica (simplificada, certament) podem explicar l'angoixa que provoquen els reajustaments que vivim en el nostre model de prestacions socials. Molts creiem que ja abans de la crisi aquestes garanties universals havien de modificar-se, perquè mal enteses i mal aplicades podien fer perdre dinamisme en la societat, en l'empresa i fins i tot en la política i la cultura. En tot cas, les propostes d'ajustament persegueixen sempre l'objectiu de preservar l'estat social i fer-lo viable. Però un estat del benestar demana, és clar, un estat. Una sobirania forta, reconeguda, eficaç, encara que sigui compartida o delegada a Europa. La crisi que vivim és una crisi de sobirania: els parlaments (autonòmics, estatals o europeus) es mostren massa impotents per decidir eficaçment sobre aquest nou equilibri. Venuts als mercats? Suposo que de vegades sí, i algunes sobiranies es venen als sindicats. Simplement succeeix que l'estat, com a tal i per si sol, apareix per primera vegada a la història com un poder molt menys sobirà i menys poderós del que ens pensàvem. Tant per fer polítiques d'esquerres com per fer-les de dretes, un poder venut no és un poder veritablement democràtic.

 La diferència entre les revolucions socials de principis dels segle XX i les que avui proposen alguns moviments antisistema o alguns promotors de vagues generals és que les primeres eren causades per la fam, la pobresa, la injustícia, la falta de democràcia i la falta d'àrbitre-estat. Ara el problema és que revoltar-se contra l'estat és atacar l'única peça d'equilibri social i democràtic que existeix. I l'única manera de sostenir-lo és modificar-lo (segurament de manera dolorosa) per esdevenir més eficient.

 Qui són els antistema i els “indignats”? Segurament els que no veuen futur per a ells ni per als seus fills, però també són els que, dins d'aquest futur, no admeten replantejaments ni actualitzacions del model. Són dos tipus d'orfes: els orfes d'horitzó personal i els orfes de representació política. Gent que troba a faltar respostes que no siguin el pur resistencialisme dogmàtic: el pitjor que els pot passar a la nostra esquerra i als nostres sindicats és que resultin massa conservadors. Els temps han canviat, la feina és un bé escàs i els pressupostos públics no poden pretendre (com havien pretès) assistir-nos en tot. O ens proposem trobar estats del benestar eficaços (i propis, en el cas de Catalunya), o els orfes del nostre temps continuaran legítimament indignats. En els pitjors dels casos, fent de piquets violents (també a les xarxes 2.0) o repartint cops de puny per les estacions de tren. Conscientment o no, “s'ho volen carregar tot”.

  Publicat al diari AVUI el 9 d'abril del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari