A banda de ser el pecat original del poble d’Israel, i de sonar com la cosa més lletja que puguis cometre –i en què puguis pensar– durant unes vacances d’agost, aquests dies m’he convençut que la idolatria pot ser un costum altament saludable. Sí: com tot, té les seves derivacions perverses i excessives. I com tot, portat a l’extrem, ens pot complicar les vides i les societats. Però observin per uns instants com vibra un nen pels tocs de pilota del seu futbolista; amb quina cura extrema penja el pòster signat a la paret de l’habitació. Com somriu aquell passatger de metro que s’acaba d’empassar un glop de talent del seu escriptor més admirat. Com es fon com un gelat la noia a qui el cantant acaba de treure a ballar davant de tot el Camp Nou, però molt especialment davant de les seves amigues. No hi ha res de pervers i negatiu en tot això. Fins i tot recomano no refiar-se de la gent que no té ídols, que és incapaç d’apreciar la perfecció en obres humanes o fins i tot ’il•lusionar- se en una simple il•lusió. El veritable pecat, tal vegada, seria el d’un malaltís escepticisme sobre les oportunitats que tenim de veure bocins de Déu al nostre voltant. Creure que tot plegat és tan relatiu com mundà, inconsistent, ridícul o simplement fals.
Aquest agost he tingut l’oportunitat de conèixer un dels meus ídols més recents, la cantant Mariza, que vostès poden identificar com l’artista que ha revolucionat i rejovenit el món del fado portuguès. Sóc molt conscient que potser es tracta d’una idolatria temporal, una marea que tendirà a estabilitzar-se, però davant la invitació a Portugal –derivada d’un dels meus últims articles, i d’un mitjancer tan casual com eficient– només podia respondre amb un sí impulsiu. Vol d’anada i tornada només per assistir al fabulós concert de Santa Cruz i gaudir de la forma que té Mariza d’homenatjar l’emoció de viure. Aquell cant descarat, aquella forma de gesticular: en un moment donat la mà es planta davant de la cintura, com si posés una muralla al pas de l’aire i li digués que ara m’escoltaràs tu a mi. En fi, el luxe que sempre suposa veure-la en acció sumat al privilegi de saludar-la rere l’escenari. Quan això et succeeix a l’adolescència, quasi sempre l’ídol comença a desintegrar-se: o sigui que era una persona com jo, ves. Però la maduresa fa que els ídols escollits siguin cada vegada més sòlids i consistents, i només capaços d’esfondrar-se si realment et fa un lleig o simplement demostra no estar a l’alçada del que havia aconseguit ser dalt de l’escenari. Per sort, Mariza es va fer carn i ossos amb la mateixa humilitat i generositat amb què ens havia aixecat els cors feia només cinc minuts. I és que també, amb el pas del temps, ja no et construeixes cap ídol si el seu art no guarda una important dosi de senzillesa. D’aparent senzillesa. Em pregunto si en això consisteix precisament la modernitat.
La majoria dels ídols són fugissers, marees i febres que pugen i baixen en la mesura en què els nostres gustos van canviant –o sofisticant-se–. De vegades, en canvi, se’ns queden ancorats en l’ànima i ens marquen el caràcter, l’estat d’ànim, fins i tot la identitat. Mai no sabem si ens trobem en una marea alta o si és que en l’escalfament del nostre planeta s’ha desglaçat l’Antàrtida irreversiblement. En qualsevol dels casos, és bo que ens fem il•lusions i que ho fem sense por de veure-les desaparèixer com focs artificials, com una ficció, com un truc d’il•lusionisme. Normalment, les perfeccions humanes no aguanten tota una vida i rares vegades aguanten més d’una obra. O una part d’una obra. Però és d’una evidència total que existeixen, i que davant d’elles només té sentit apassionar-se. L’ídol que has pogut saludar aquest vespre i que t’ha signat la pilota o el disc morirà de dues maneres: o bé pel destí marcat en les seves limitacions humanes, o bé perquè dins nostre ha desaparegut la fascinació, l’ideal creat, l’àngel anunciador que venia a enlluernar-nos. No hi ha univers personal que valgui si no hi brillen impúdicament algunes estrelles.
Publicat al diari AVUI. 19-08-2005
Aquest agost he tingut l’oportunitat de conèixer un dels meus ídols més recents, la cantant Mariza, que vostès poden identificar com l’artista que ha revolucionat i rejovenit el món del fado portuguès. Sóc molt conscient que potser es tracta d’una idolatria temporal, una marea que tendirà a estabilitzar-se, però davant la invitació a Portugal –derivada d’un dels meus últims articles, i d’un mitjancer tan casual com eficient– només podia respondre amb un sí impulsiu. Vol d’anada i tornada només per assistir al fabulós concert de Santa Cruz i gaudir de la forma que té Mariza d’homenatjar l’emoció de viure. Aquell cant descarat, aquella forma de gesticular: en un moment donat la mà es planta davant de la cintura, com si posés una muralla al pas de l’aire i li digués que ara m’escoltaràs tu a mi. En fi, el luxe que sempre suposa veure-la en acció sumat al privilegi de saludar-la rere l’escenari. Quan això et succeeix a l’adolescència, quasi sempre l’ídol comença a desintegrar-se: o sigui que era una persona com jo, ves. Però la maduresa fa que els ídols escollits siguin cada vegada més sòlids i consistents, i només capaços d’esfondrar-se si realment et fa un lleig o simplement demostra no estar a l’alçada del que havia aconseguit ser dalt de l’escenari. Per sort, Mariza es va fer carn i ossos amb la mateixa humilitat i generositat amb què ens havia aixecat els cors feia només cinc minuts. I és que també, amb el pas del temps, ja no et construeixes cap ídol si el seu art no guarda una important dosi de senzillesa. D’aparent senzillesa. Em pregunto si en això consisteix precisament la modernitat.
La majoria dels ídols són fugissers, marees i febres que pugen i baixen en la mesura en què els nostres gustos van canviant –o sofisticant-se–. De vegades, en canvi, se’ns queden ancorats en l’ànima i ens marquen el caràcter, l’estat d’ànim, fins i tot la identitat. Mai no sabem si ens trobem en una marea alta o si és que en l’escalfament del nostre planeta s’ha desglaçat l’Antàrtida irreversiblement. En qualsevol dels casos, és bo que ens fem il•lusions i que ho fem sense por de veure-les desaparèixer com focs artificials, com una ficció, com un truc d’il•lusionisme. Normalment, les perfeccions humanes no aguanten tota una vida i rares vegades aguanten més d’una obra. O una part d’una obra. Però és d’una evidència total que existeixen, i que davant d’elles només té sentit apassionar-se. L’ídol que has pogut saludar aquest vespre i que t’ha signat la pilota o el disc morirà de dues maneres: o bé pel destí marcat en les seves limitacions humanes, o bé perquè dins nostre ha desaparegut la fascinació, l’ideal creat, l’àngel anunciador que venia a enlluernar-nos. No hi ha univers personal que valgui si no hi brillen impúdicament algunes estrelles.
Publicat al diari AVUI. 19-08-2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada