divendres, 16 de setembre de 2005

Preàmbul

Mentre altres discuteixen sobre si tenim els mateixos drets econòmics i nacionals que el poble basc, i en definitiva sobre si tenim dret a recaptar i gestionar des de Catalunya mateix els diners que paguem els contribuents, el president Maragall té un interès molt especial a redactar un preàmbul que sigui ben vistós i que es pugui aprendre a totes les escoles del país. Tractant-se de l’home més entusiasta i més optimista amb això de l’Estatut, l’home que a més a més sap identificar bé el líder que el nacionalisme necessitava, penso que podria donar-li un cop de mà. Amb la màxima humilitat de què sóc capaç, diré que d’idees no me’n falten.

Per començar, busquem un antecedent que pugui trobar semblança amb el que suposaria aquest text estatutari si s’aprovés tal com està. Un text que en la història hagi tingut la mateixa vocació d’encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya (que si he sentit bé d’això es tracta), i que diria més o menys “Por quanto por Decreto de nueve de octubre del año próximo, señalado de mi Real mano, he sido servido de decir, que haviendo con la asistencia Divina, y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi Soberanía establecer Gobierno en él, y a mi Paternal Dignidad dar para en adelante las más saludables providencias”. Però potser l’estil de Felip V pot semblar massa antic, massa ampul·lós, i més aviat llunyà a la vocació republicana de la federació ibèrica que estem engendrant.

D’acord, anem-nos-en a abans-d’ahir. Tinc a les mans un text fantàstic, que suposo que el govern compartirà perquè prové del dictamen del Consell Consultiu, amb allò tan bonic que diu “ni Catalunya és titular de drets històrics que permetin establir un règim diferenciat de competències, ni gaudia d’un règim singular de finançament mantingut al llarg del temps en el moment d’aprovar-se la Constitució”. No els sembla insuperable, aquest text com a preàmbul? Fa un repàs exacte de la nostra condició de província orgullosa de no haver estat mai res més que això. I també podríem afegir-hi un altre apartat del dictamen, i deixar palès d’entrada que “la determinació de la participació en els impostos cedits afecta el conjunt de finançament i haurà de ser fixada d’acord amb els criteris generals establerts a la LOFCA”. Així, quan arribem a l’article 1 que ens assegura que Catalunya és una nació, ja sabrem perfectament que estem parlant en broma.

La tercera opció és adaptar-nos directament al destinatari del text: el president Zapatero, que és tan bona persona que sempre em sembla que d’un moment a l’altre mirarà a la càmera i dirà “dibuixa’m un xai”. De manera que podríem posar al preàmbul aquella frase del ministre Sevilla quan deia, aquesta mateixa setmana, que “la diferència no pot donar dret a privilegis. Per tant, el nostre sistema de finançament de les comunitats del règim comú, les que no són forals, que tenen constitucionalment un altre sistema, ha de ser el mateix per a totes”. No hi pot haver preàmbul més obert, universal, cosmopolita i igualitari.

De totes maneres, l’objectiu principal era aconseguir que el text del preàmbul fos fàcil de recordar i que guardés una musicalitat. Home, aleshores s’ha acabat el problema, amb la quantitat de poetes que tenim! En concret, hi ha uns versos que sens dubte li queden molt propers al president Maragall i que, a més retraten perfectament la gestió sota el seu mandat. Li garanteixo que tots els nens aprendran fàcilment a recitar-ho cada matí a l’escola. I quin goig que farà: “Topant de cap en una i altra soca...”

Publicat al diari AVUI. 16-09-2005

Cap comentari:

Publica un comentari